26 de novembre 2013

Tramuntana, esgarrinxades....però aconseguint guanyar la Colera Xtrem 2013!!



 Suposo que tothom quan comença a competir, el primer que vol fer és disfrutar. I un cop ja disfrutes, i veus que vas millorant dia a dia, ja et poses el llistó més alt: a veure si puc quedar entre els deu primers. I quan això ja ho tens, encara vols mirar més amunt: " i si algun dia puc pujar al podi?". Però fins ara això ho veia realment difícil. I és que vagis on vagis, el nivell dels corredors ha pujat molt, i sempre surten aquells corredors que no hi comptaves i que t'acaben superant.

    Però diumenge, per fi, vaig poder disfrutar del meu primer podi com a corredor, i a sobre guanyant, o sigui que no puc demanar res més...De veritat que vaig disfrutar molt dels km on ja em vaig veure guanyador, recordant totes les coses dolentes i també les bones, i tenint molt clar que això costarà molt de tornar a repetir. Per això ho estic assaborint tant!!

     Aquesta cursa que es feia a Colera, a l'Alt Empordà, ja la vaig voler disputar l'any passat, però poques setmanes abans vaig patir una caiguda a la duatló de Puig-Reig, amb el resultat d'un fort cop al pit. Resultat: esguinç al pit que em va deixar unes quantes setmanes tocadet. I ha passat un any, i aquest cop si que no se'm ha escapat. Em feia gràcia córrer amb un tipus de terreny molt diferent al que acostumo a córrer, i creia que em podia anar bé.
 
     I diumenge a les 9 ja era a Colera, on havíem de començar a les 10. Hi  feia un vent impressionant, la tramuntana ens va voler acompanyar, i deien que hi havien ràfegues de fins a 150km/h....Diria que no havia corregut mai amb tant vent. Potser el primer any que vaig fer la duatló de Queralbs, que em pensava que sortiria volant  pujant al Puigmal, s'hi va assemblar una mica.

     Després de recollir dorsal i xip, vaig escalfar una mica, i em vaig decidir a córrer amb paravent, reconec que tant vent em va "espantar" una mica. Apart de la cursa de 21km, aquest any també n'hi havia una de 12km, però totes dues començàven juntes, cosa que a mi no m'agrada gens. O sigui que uns 200 corredors començàvem a córrer pels carrers de Colera, un tram neutralitzat però on ja es corria molt, per de seguida començar a enfilar cara amunt per un corriol. No coneixia el recorregut, però sabia que els primers 8km eren sempre cara amunt, i la meva intenció era apretar de bon principi i a veure què passava. Mica en mica vaig anar entrant en calor, i les cames a respondre, i un rera l'altre vaig anar adelantant corredors, fins a col·locarm-me segon. El primer em va costar una mica més d'adelantar, però també el vaig atrapar. Uf, anava al davant, havia adelantat tothom, curta i llarga... I vaig continuar pujant fort, la pujada era forta però es podia córrer, tot i que la tramuntana anava bufant i a vegades et feia pujar amb càmara lenta.Després de pujar bastant, una petita baixada fins arribar al primer avituallament. I en la baixada vaig començar a notar una altra de les dificultats del dia: les esgarrinxades a les cames!! Tela quin mal, si ho arribo a saber em poso malles... Semblava com si m'anéssin tallant les cames amb ganivets, i lo pitjor era que no ho podia esquivar, hi va haver una estona al principi que ho vaig passar bastant malament...

així em van quedar les cames....

  Després del primer avituallament, més pujada, ara per una pista que déu n'hi do com pujava. Mirava enrera i veia el segon bastant lluny, i tampoc sabia si era de la curta o la llarga. Fins els km 7 el recorregut era el mateix, i allà ens separàvem. Jo continuava fort, patint el vent de cara, però corrent amb moltes ganes veient que anava primer i tenia un bon avantatge. Després de passar per on ens separàvem curta i llarga, i de passar per una zona bastant tècnica i pedregosa, arribàvem a la zona més alta del recorregut, a més de 600mts d'alçada. Aqui  anàvem fent una mica de puja-baixa, una zona amb unes vistes espectaculars, tot i que en cursa no les disfrutés gaire. Després d'una baixada més pronunciada i de passar per una zona de corriols més emboscada, arribava a un coll on hi havia un altre avituallament. Era més o menys el km 11. A partir d'aqui, venien els km més xulos i "xtrems" de la cursa. Tota una zona molt ferèstega, amb pujades i baixades tècniques, trams de cadenes fixes a on agafar-se, algun rierol, pedres...En fi, una zona guapíssima.  
      
    Al cap d'uns km, tornàvem a ajuntar-nos amb els de la cursa de 12km, i encaràvem la part final. Aquesta potser és la part menys atractiva del recorregut, uns 4km bastant planers però pedregosos, i que ja et portàven fins a Colera. Aqui si que ja em veia guanyador, ara tenia més referències visuals de possibles perseguidors, cosa que fins llavors era impossible de saber pel tipus de terreny, i vaig anar disfrutant de cada passa fins creuar la meta. I després de creuar,  un "subidon" díficil d'oblidar, de sensació de felicitat. I, com no, més motivació per seguir entrenant dia a dia per anar millorant. 

   I ara la pròxima cursa serà la segona edició de "La Neorural", a Santa Maria de Martorelles. 23'8km i 1300 de desnivell +. L'any passat vaig aconseguir acabar el 9è. A veure si ho puc superar!!

per fi un podi!!!

29 d’octubre 2013

Trail del Bisaura: una mica d'èpica en la meva primera Marató.



Primera edició del Trail del Bisaura, i la meva primera Marató de muntanya, un debut una mica accidentat però que m'ha marcat bastant. No havia corregut mai tantes hores ni tants km, i aquest diumenge vaig descobrir una altra manera de córrer i de viure una cursa, cinc hores dónen per molt i tant el físic com el cap tenen moltes pujades i baixades, díficils a vegades de gestionar. 

   Tot i que el meu debut oficial en una marató havia d'haver estat a la Puigsacalm Extrem, vaig decidir no anar-hi i descansar una setmana més. Una lleugera pneumonia em va fer estar una setmana molt parat i amb febre, no podent córrer tampoc la cursa Saltamarges de Roda. Un cop recuperat, vaig decidir apuntar-me al Trail del Bisaura. El mes de juliol vaig acompanyar amb en Toni Font i altra gent de l'organització de la cursa, el dia que feien el reconeixement del recorregut. Vaig fer els 27km fins a Vidrà i ja llavors em va agradar molt, passant per molts llocs que no coneixia. I després d'unes setmanes tornant a entrenar amb ganes, tot i que potser em faltava alguna tirada més llarga a les cames, em plantava el diumenge a primera hora a Sant Quirze, amb molts de nervis i amb ganes de començar a córrer, "espantat" per veure si aguantaria bé.

      Després de trotar una mica i coincidir amb en Coki i la Núria Fernandez, que també feien el recorregut llarg, a les 7:30 per fi començàvem a córrer. La meva idea era anar de menys a més, experimentant sensacions i sense capficar-me gaire en la classificació, córrer bàsicament contra mi mateix. Des del principi uns quants corredors ja van sortir molt forts, i jo vaig anar fent al meu ritme, ja hi hauria temps per apretar. Vam passar pel castell de Montesquiu, "pujada de l'infern", amb dimonis i tot, castell de Besora, tram espectacular amb cordes, escales i algun monjo....Arribàvem a Santa Maria de Besora i anàvem cap a un dels trams més espectaculars del recorregut, la zona dels Bufadors. Realment tota aquella zona és guapíssima, i pensar que fins fa poc no hi havia anat mai....imperdonable!! Un cop deixàvem els Bufadors, continuàvem carenejant per un corriol molt xulo, fins que de cop....zas!! noto un petit cop al cap, m'he despistat i he topat amb una branca. De seguida em noto el cap més humit de lo normal i, efectivament, em poso les mans al cap i em queden vermelles de sang....Ostres, quanta sang!! De cop em passen mil coses pel cap: serà greu? plego? segueixo? com és que em passin tantes desgràcies? Arribo a un avituallament, i els hi dic que em mirin la ferida a veure què tal. La idea és seguir. M'hi tiren aigua i sembla que para una mica, tot i que em diuen que segur que m'hauran de cosir...La meva imatge és una mica "dantesca", mig cap ensangrentat, les dues mans vermelles de sang, la samarreta amb sang regalimada....Però vull seguir, tant de temps esperant debutar en Marató i ara no plegaré per un "petit tall"...


     I torno a córrer. Això si, mentalment ja estic fora de cursa, tot el que havia més o menys planejat ja no serveix, ara simplement es tracta d'acabar, tot i que sense fer cap bogeria, si no em trobo bé plego. Mica en mica torno a agafar un bon ritme, tot i que el meu cervell va a mil per hora, donant moltes voltes a les coses. Destacar tots els corredors i gent dels avituallaments, molt pendents del meu estat, mil gràcies a tots. 
Un cop a Vidrà, estava apunt de començar el meu autèntic calvari, tot i que en aquell moment jo no n'era conscient...passàvem pel salt del Moli, i encaràvem la pujada a Bellmunt. Anàvem tres corredors junts, però de seguida vaig veure que no els podria seguir. Les cames van dir que no volien pujar, i el cap tampoc no ajudava gaire, i Bellmunt es va convertir en el famós "mur" que tots els maratonians parlen...La meva pujada va ser realment penosa i em va costar molt arribar a Hi Era de Massa, on vaig poder menjar i beure una miqueta per recuperar, tot i que em notava destrossat física i psicològicament...I el tall i la sang continuàven allà, no em feia mal però tenia molt mala pinta, si més no pels comentaris de la gent quan em veien passar.
  
   Per fi arribava a dalt a Bellmunt, ja faltava menys, i quasi tot cara avall. Vaig fer una petita revifada i si més no ja veia que podia acabar més o menys bé. Abans d'arribar a Sant Quirze, vaig començar a trobar els últims corredors del recorregut de 20 km, que havien començat més tard, i això em va donar una mica de moral. Per fi arribava a Sant Quirze, camp de futbol, creuar el pont i arribada....Per fi, 5h14' i 42'6km després de començar, la meva primera Marató acabada....molt de patiment però amb ganes de tornar-hi!!

     De seguida que vaig acabar vaig anar fins on hi havia l'ambulància. Em van dir que poca cosa podien fer, apart de tapar la ferida, i que anés a l'hospital, que era necessari algun puntet. I després de menjar una miqueta i de passar per la dutxa, vaig anar fins a l'hospital de Vic. Resultat: quatre punts. 
     
  En fi, una gran primera edició del Trail del Bisaura, felicitar l'organització pel recorregut, simplement espectacular, segur que l'any que ve hi torno, molt recomanable!!

      

16 de setembre 2013

Cursa del Taga 2040 Evo, Campionat de Catalunya individual...molt dura i amb el fang encara més!!

26'3km,1893mts de desnivell positiu, 32è classificat, 3h01'.
  

Ja tinc la cursa del Taga 2040 EVO al meu curriculum, una cursa molt dura i llarga, tant pujant com baixant, i que a sobre el fang la va acabar d'endurir, patint bastant en els últims km amb una petita rampa a l'abductor dret. I és que quan fa tres setmanes vaig fer el reconeixement del recorregut, vaig veure clar que si et passaves apretant massa durant la pujada, la tornada a Sant Joan es podia fer molt llarga. I és que quan arribes al cim del Taga estàs al km 12, o sigui que en queden 14 fins l'arribada....I efectivament, tot i saber-ho sempre t'acabes deixant portar i potser no dosifiques prou, i la part final se'm va fer inacabable.
                 Molt d'ambient a Sant Joan, prop de 500 corredors entre totes les categories, ahir era Campionat de Catalunya absolut, Júnior i sub-23, molt de "ferro" i jo amb ganes de fer una bona cursa. Tot i l'amenaça de pluja el temps ens va respectar, tot i que del fang si que no ens en vam escapar. A les 9 en punt començàvem i després de travessar el pont medieval ja començavem a afrontar les primeres pujades, primer pels carrers de Sant Joan i de seguida per pista i després per un corriol que sempre picava amunt tot i que es podia córrer. Com sempre, les arrencades a mil per hora, i a mi que no se'm posen gaire bé. Els primers 8 km són sempre amunt, només un petit descans per carretera emporlanada, i ens portàven al cim del Puig Estela, a 2000 mts. Després dels primers 3 o 4km, mica en mica vaig anar recuperant l'alè, i em vaig situar al lloc que més o menys em tocava, calculava que entre els 30 primers. La temperatura ajudava, no feia gens de fred ni de calor, tot i que a mesura que guanyàvem alçada la boira ens començava a acompanyar. Després d'un tram de pista ens vam enfilar entremig d'un bosc, aqui la pujada ja la feies a trossos caminant, i després ja pujant pel mig d'uns prats, aqui si que ja caminava molt, i la boira ja no et deixava veure res, amb  prou feines es distingien les banderetes vermelles que marcàven el recorregut. En aquest tram anàvem 6 o 7 corredors en fila, pujant entre la boira i amb un vent bastant fort, fins i tot vaig agafar una mica de fred, i pensava que potser trobaria a faltar el paravent. Però després de coronar el Puig Estela de seguida vaig agafar temperatura i la sensació de fred va desaparèixer. Tocava carenejar una mica, baixar i encarar la pujada fins al Taga. La primera part era bastant tècnica, molta pedra i a sobre humida, i no vaig arriscar gaire, ja apretaria quan el terreny fos més segur . Després ja anàvem per una zona d'herba amb el cami més marcat, fins començar la pujada final més forta. I després de 1h40', més o menys, arribava al cim del Taga, al km 12 de cursa, amb bastanta gent animant-nos.
Teòricament la part més dura ja estava, tot i que encara faltava moltíssima cursa fins l'arribada. Després d'un primera baixada molt ràpida, passant pel mateix lloc per on havíem pujat, afrontàvem un bona pujada fins a Coma d'Olla(crec que es diu així), abans de començar, ara si, a baixar de veritat. Aquesta primera zona de baixada és la més dura i complicada. Primer baixaves per uns prats d'herba que estàven molt molls i enfangats, fent moltes relliscades i algun cop de cul, tot i que sense conseqüències, i després continuàvem pel bosc dels Escalers. Aqui encara estava tot més enfangat,  autèntics camins de vaques on els peus s'enfonsàven i costava de no perdre l'equilibri. Després tornariem a baixar pel mig d'un prat i ja sortiriem a una pista no tant perillosa, arribant a un avituallament on ja havíem passat quan pujàvem. Faltàven uns 7km, combinant pista i corriol, ideal per apretar si encara tenies gas a les cames. Jo ja em notava justet, tenia molt clar el que quedava perquè recordava el recorregut de quan el vaig entrenar, però una petita rampa a l'abductor dret em va posar en alerta. Era el km 22, vaig pensar que tocaria patir, però després d'afluixar una miqueta em va desaparèixer. Ara si que ja faltava poc, només una petita pujada després de creuar un rierol, i les cames que ja no anàven gaire. Faltava menys d'un km i nomes havia de travessar el pont medieval, petit repetxó que se'm va fer molt dur, i creuar la línia d'arribada. Llàstima que als últims metres em va adelantar un corredor, no vaig tenir cames per defensar la posició. (és el que surt de vermell a la foto de sota).

    Sens dubte una de les millors curses en les que he corregut, molt ben organitzada i molt ben marcada, es nota que era la catorzena edició. Felicitar a tots els que la fan possible, espero tornar-hi l'any vinent. Ara tocarà recuperar una mica les cames, que les tinc mooooolt adolorides....

                                    CLASSIFICACIO




04 d’agost 2013

Dues setmanes després, crònica de la meva primera Olla de Núria ...

Han hagut de passar un parell de setmanes, però finalment m'he llençat a escriure quatre ratlles per comentar la que va ser, per fi, la meva primera Olla. I és que des del juliol de l'any passat que esperava amb moltes ganes el dia de la cursa. L'edició del 2012 no la vaig poder córrer, tot i estar inscrit, per culpa del meu tendó d'Aquiles dret, que tant em va donar pel sac l'any passat. Però aquest any si. Vaig ser dels afortunats de poder-me inscriure un dia del mes de maig, a les 12 de la nit, i aquest cop esperava no tenir cap contratemps. I mica en mica es va anar acostant el dia. I vaig poder entrenar a consciència fent molts km per alta muntanya, descobrint camins, racons, cims que no havia trepitjat mai i que m'han acabat d'enganxar a tot el que sigui córrer lluny de l'asfalt i aprop del cel....

     L'únic que em feia estar una mica dubtós era el meu turmell esquerra, vaig tenir una petita torçada a la zona del coll del Noufonts, tres setmanes abans de la cursa, i me'l notava inestable, amb tendència a doblar-se a la que perdia una mica la concentració baixant. Vaig estar buscant a la xarxar què podia fer, i he "descobert" la propiocepció, exercicis per reforçar els turmells i que la veritat és que m'han anat molt bé. De fet, ara porto uns quants dies que ja no m'ha molestat gens, ni tampoc el dia de l'Olla. 
       I també em feia ballar el cap el refredat que vaig tenir deu dies abans de la cursa, deixant-me grogui tres dies sense fer res, i amb un mal de cames bastant important. 
    
           I per fi va arribar el dia. Els deures ja estàven fets, havia menjat bé, o això creia, havia entrenat a consciècia, i em notava bé de cames. I estava apunt per donar-ho tot. Com que el cremallera pels corredors sortia de Queralbs a les 7, el meu dia començava oficialment a les 5. Volia anar bé de temps, i a aquella hora ja estava esmorzant. Agafar-ho tot i cap a Queralbs per arribar d'hora i no tenir problemes per aparcar. I tot perfecte. Molt puntual sortia el cremallera cap a Núria, i l'ambient era d'una certa calma tensa entre tots els que pujàvem. Un cop a Núria cap a buscar dorsals i després a deixar les coses al guardaroba. Potser aquesta estona va ser la pitjor, eren quarts de vuit i la sortida era a les 9, i  es fa fer una mica llarg, tot i anar trobant i saludant gent coneguda. Però mica en mica es va anar acostant l'hora, escalfant una miqueta, i anant cap al parc tancat abans de la sortida. I per fi vam començar. Una primera volta al santuari d'infart, on tothom busca el seu lloc per evitar taps, i de seguida ja enfilàvem per la part del darrera, direcció al Puigmal. 
M'havia situat bastant bé i podia córrer, per sort les cames responien i anava pujant a un bon ritme. Tenia una referència del temps a dalt el Puigamal, de l'últim dia que el vaig fer, i volia arribar-hi amb 50 i pocs minuts. La calor es feia notar, i pensava que patiria per si feia curt d'aigua. Al ser una cursa d'autosuficiència....Finalment vaig arribar a dalt el Puigmal amb 54', crec que entre els 30 primers, enmig d'una cridòria impressionant de la molta gent que hi havia seguint la cursa. Entre ells els meus pares, que em van poder fer un bon avituallament, amb beguda isotònica i una barreta. I és que això de l'autosuficiència és molt relatiu. Resulta que t'has de portar el menjar i la beguda però pots rebre ajuda externa. I clar, si ets un afortunat amb molts amics i que els hi agradi la muntanya, perfecte. Jo vaig rebre una petita ajuda al Puigmal, però hi havia corredors amb una autèntica xarxa de familiars i amics en diferents punts del recorregut que sens dubte posava en desavantatge a molts altres. És un tema que trobo una mica injust. O és autosuficient o no és.
Després del Puigmal ens dirigiem direcció al coll de Finestrelles, després de fer un parell de cims menors, una forta baixada i pujant al Pic de Finestrelles. Va ser al començar la pujada que em vaig començar a notar molt mal de cames, sensacions que em recordàven altres dies dolents i que em van fer dubtar del meu estat físic. Algun corredor que m'adelantava i jo intentant afluixar una mica per veure si em recuperava una mica. Anàven passant els km i els cims, però les cames no anàven tal i com voldria, m'havia pres ja una altra barreta i un gel, però no notava milloria. Enfilàvem el Noufonts i aqui el patiment ja era important. Cansament, calor, tot ajudava. Baixada fins el coll del Noufonts i ja enfilàvem cap al Noucreus. I més patiment. Buf, que dur!! En les meves previsions de temps, creia que més o menys seria fàcil baixar de les 3 hores, i sent més optimista podria fer 2h50'...però aqui ja veia que els números no quadràven. Tocaria apretar les dents. Després del Noucreus venia la part final, que a sobre és la que més dura se'm va fer el dia que vaig entrenar el recorregut pel meu compte.

I com no, el patiment es va intensificar. Faltava arribar al Puig de Fontnegra, últim control i des d'allà tot baixada fins a Núria, però em va costar i molt, d'arribar-hi. Aqui el terreny era molt i molt pedregós, i realment anava tocadet. Em va atrapar en Guillem López, que em va dir que m'enganxés darrera seu, però jo ja no estava per seguir ningú...Finalment vaig arribar a l'últim control i ja només faltava baixar. Portava 2h35', teòricament amb temps suficient per baixar de les 3h, però tot i així vaig patir i molt per aconseguir-ho. La baixada té una primera part més tècnica i després ja és de més bon córrer, una petita caiguda em va posar un bessó en alerta, però per sort va ser falsa alarma, i després de passar per l'alberg del Pic de l´Àliga vaig córrer com vaig poder mirant de reüll el rellotge, fent una volta inacabable al santuari fins creuar l'arribada, per fi, amb les 2h57', posició 39 dels més de 600 inscrits. 
  
     Realment, l'Olla és una cursa que si t'agrada la muntanya l'has de córrer almenys una vegada, espero tornar-hi l'any vinent a veure si puc millorar el temps. Felicitar a la Unió Excursionista de Vic perquè crec que l'organització en general va estar molt bé, tenint en compte el desplegament necessari perquè funcioni una cursa amb tants corredors i en un entorn com Núria. Si es poguéssin millorar les dutxes (aigua congelada i molt petites!!) ja seria la repera. Fins l'any vinent!!


24 de juny 2013

Preparant l'Olla de Núria: això s'acosta!!

Després d'uns dies on vaig estar una mica decepcionat pels resultats i les sensacions de les últimes curses, avui escric una altra vegada amb la moral pels núvols i la sensació d'haver recuperat, o descobert, allò que ens fa sortir a entrenar amb ganes i motivació: un objectiu! De moment a curt termini, l'Olla de Nuria, que serà el 21 de juliol. I a mitjà termini...doncs el cos em demana, o si més no és el que crec, córrer per muntanya, corrent hores i desnivell. Amb "l'excusa" de preparar l'Olla, estic acumulant molts entrenaments per alta muntanya, descobrint camins i rutes per mi desconegudes, tot i ser molt habituals de corredors i excursionistes, i m'estic trobant molt a gust pujant i baixant, per camins complicats, tècnics, tant de pujada com de baixada, i el més important: sense cap molèstia física!! 

      Fa un parell de setmanes, vaig pujar per primera vegada fins al refugi de Coma de Vaca, des de Daio, pujant per les marrades i les Gorgues del Freser, un cami espectacular i amb molta pujada, que no havia fet mai. Tantes vegades pujant pel cami vell de Queralbs a Núria, molt transitat, tenint aquest a tocar...Aquell dia volia pujar fins al Balandrau, havia de ser un entrenament per acumular molt desnivell, uns 1500+ d'una tacada, però em vaig haver de conformar arribant al Coll dels Tres Pics, a 2400mts. Feia poc que havia nevat, i a partir dels 2200 el cami estava impossible de pujar, i si a la neu li sumaves boira i vent, la millor opció era tornar enrera. Van sortir 15km i un bon entreno.

      La setmana passada vaig repetir la pujada fins a Coma de Vaca des de Daio, m'havia agradat, però aquest cop vaig fer un recorregut circular fent un altre cami molt habitual dels excursionistes, el cami dels enginyers. Aquest cami uneix Coma de Vaca amb Núria, són uns 8km, i són realment espectaculars. Passa per sota del Torreneules i va seguint per un cami molt pedregós al principi, amb algun pas estret i una mica tècnic, i després una part on es passa  per una zona de prats fins arribar a l'alberg del Pic de l'Àliga, a Núria. Després vaig baixar pel camí Vell que porta a Queralbs, desviant-me a la part final direcció Daio, una cami que tampoc havia fet mai i que no em va agradar gaire, molt emboscat i "brut", i que em va portar directe al cotxe. Van ser 22km i 2h45'.
   
      I ahir més alta muntanya. La meva intenció abans de fer l'Olla de Núria era fer almenys una vegada el recorregut, sempre va bé conèixer el que t'espera, però com que em feia mandra agafar el cremallera fins a Núria, vaig anar amb cotxe fins a Fontalba i des d'allà vaig fer quasi tota l'Olla sencera, fins al Noufonts, baixant a Núria i tornant a Fontalba. I ahir les cames van respondre i molt! Ja durant la pujada al Puigmal, tot i arrencar en fred, vaig anar rapidet, arribant a dalt amb 47'. Com sempre molt de vent, parant-me una miqueta per fer una foto i menjar, posar-me el paravent i continuar. La baixada del Puigmal tenia una part encara amb neu, i aixó em va entretenir una mica més del compte, jo seguia el track del gps, i el cami passava per on hi havia més neu, i patinava bastant. Vaig fer una mica de volta i vaig tornar a enllaçar el cami. A partir d'aqui s'havia d'anar carenejant i fent tots el cims: Petit del Segre, Puigmal del Segre, Finestrelles, Eina, i arribant al Noufonts.Portava 2 hores. Tot i portar la ruta al gps, realment no cal, el cami és molt fresat i evident, tot i que no se sap mai. I les vistes realment espectaculars! Un cop vaig ser al Noufonts vaig baixar cap a Nuria, una baixada molt ràpida, primer per tartera i després per prats d'herba baixant al costat d'una riera fins arribar al Santuari. Portava 17km i 2h25', pensava que tardaria més. I ja només faltàven els 5km fins a Fontalba. L'he fet un parell de vegades, corrent la duatló de Queralbs, el primer cop patint molt per les rampes, i el segon cop disfrutant-lo més perquè hi vaig arribar més sencer. Té una primera part que puja bastant, tot i que es pot córrer, però que si hi arribes gaire cansat es fa molt llarg. I per fi vaig arribar a Fontalba, després de 3h i 22'5km, cansat però molt sencer de cames, i amb ganes de tornar-hi. I ara queden 4 setmanes més, on espero acabar d'afinar el cos una mica més. 
   
                          Unes quantes fotos de la sortida d'ahir:

                                 A dalt, al cim del Puigmal, i a sota el Puigmal vist de Finestrelles.


03 de juny 2013

Cursa Tres Comarques d'Alpens: petita crònica d'un dia per oblidar...

Cursa 3-Comarques d'Alpens. 26'5km, 1060mts de desnivell+, 19è classificat d'un total de 224.
                                  Imatge de la meva arribada, mirada al terra i molt decebut....


   Doncs ja en tinc una altra de dolenta per explicar.  Si el meu inici d'any va ser un crescendo en quant a resultats i sensacions corrent, últimament les meves cròniques no deixen de ser totes una mica pèssimes, sembla que hagi entrat en una espiral negativa, i cada dias vagi una mica a menys. I això que no havia fet cap cursa des de Sant Amand, un mes per recuperar una mica les cames, i ni així....Però tampoc ho cremarem tot, ara toca pensar en positiu i començar a preparar  l'Olla de Nuria, que es va acostant i la vull afrontar a tope i amb moltes ganes.
     
   I tornant a la cursa d'ahir, doncs realment decebut de com va anar tot. Crec que ha estat el dia que més he patit des de que disputo curses de muntanya, no tinc el record de cap altra dia on m'hagi trobat tant i tant malament. I no exagero. Només recordar com anava durant l'última pujada...mare de Déu, és que és molt fort, quin mal de quàdriceps i quines ganes d'abandonar!! El dia, però, el començava motivat, tenia ganes de fer una bona cursa, l'any passat havia quedat 9è i volia intentar millorar la classificació, i realment creia que estava millor que fa un any. Vaig arribar bastant aviat a Alpens, i després de compartir un cafè i escalfar una mica amb en Jordi Pou, vaig anar cap a la sortida amb ganes de començar a patir. I mai millor dit. El recorregut era pràcticament calcat al de l'any passat, potser van modificar un petit tram de pista del final, que el recordava més llarg. La resta igual. Els primers 8/10 km molt ràpids, vaig intentar seguir un grup on hi anàven en Jordi Castillo, Dani Erena, Viñas..però mica en mica van anar marxant, i jo també mica en mica vaig anar perdent gas, i veia com començava a perdre llocs. Em va adelanr en Guillem López, l' Isma Casadesús...i més corredors. Vaig prendre un gel a veure si recuperava, apart d'afluixar una mica el ritme, i per un moment em va semblar que em trobava més bé. Però quan vam afrontar la pujada fins a Sant Margarida vaig tornar a la realitat i el meu ritme va anar baixant en picat. Qualsevol pujadeta era un suplici, i l'empanada mental ja començava a ser important. Quants pensaments negatius i quines ganes de plegar. Si en aquell moment em diuen de plegar i em porten a Alpens plego. 

     Vaig parant a tots els avituallaments i m'hidrato, a veure si noto algo, però tampoc. Després de baixar de Santa Margarida i afrontar una rampa duríssima, un altre motiu per desanimar-me més. M'atrapa la primera noia, la Laura Orgué, que tot i que és una molt bona corredora tampoc és normal que m'adelanti. Vaig poder córrer una estona al seu costat, però quan va començar la última pujada em va deixar. No vaig ser capaç de seguir-la. I faltava el calvari final. L'últim corriol fort de pujada, amb una bona claca de nens i nenes que es prenien la molèstia de animar-te cridant pel teu nom. Uns s'anticipaven dient el teu número de dorsal, i els altres miraven la llista de corredors per veure a  quin corredor corresponia, per animar cridant-te pel teu nom. Un 10 per tots ells, llàstima que a mi em va servir de ben poc. I és que aquesta última pujada era duríssima, i jo la vaig pujar a ritme de xirucaire cansat...si em pogués veure filmat tal com pujava segur que penjo les vambes. Sort que un cop a dalt ja només faltava baixar. Uns 4km finals molt divertits fins Alpens, corriol força tècnic i ràpid, tot i que jo ja no estava per gaires alegries. I per fi l'arribada. Va costar però vaig arribar. Sort que l'entrepà de cansalada i una Moritz em van animar una miqueta, perquè havia arribat molt tocat física i mentalment.
    A destacar els segons llocs absoluts d'en Jordi Alsina i de l'Anna Macià, uns cracks.
   
                                Foto que em va tirar l'Ernest Viñeta en el tram final de baixada.

06 de maig 2013

Cursa de Sant Amand 2013, Copa Catalana: He acabat sencer!!!

Doncs si, prova superada, sobretot a nivell mental. I és que a la cursa d'ahir l'hi tenia molt de respecte, i és que l'any passat també la vaig disputar amb un resultat catastròfic a nivell muscular: vaig destrossar el meu tendó d'Aquiles dret. Una tendinitis que em va donar bastant pel sac una bona temporada, deixant-me sense poder córrer l'Olla de Núria. I és que jo acostumo a patir bastant en les baixades, i Sant Amand té dues parts: primer puges molt, 10km fins arribar a 1830mts, i després toca baixar-los, fins a Ripoll, que està a uns 700mts... o sigui que uns 1100 de baixada en 11km. I mentalment em va costar de superar, tot i que per sort avui puc dir que vaig sortir-ne il·lès i avui no tinc cap molèstia. Sembla que els meus tendons mica en mica ho aguanten tot....

    En quan a la cursa en si, molt de nivell, es notava que era de la Copa Catalana, una bona manera de veure el nivell real enmig de tants bons corredors. I les coses clares, falta molt cami per recórrer i seguir millorant dia a dia. Tot això després d'una setmana una mica dolenta a nivell personal, que no ajudava gaire per afrontar amb ganes la cursa. Una bona prova d'això va ser la meva posició bastant retrasada a la sortida, com si no tingués ganes de lluita...però un cop es va donar la sortida, a donar-ho tot, primer pels carrers de Ripoll i de seguida afrontar els primers corriols de pujada, on no em vaig salvar de molts taps que em van fer caminar on no tocava. Tenia bastant en ment la pujada fins a dalt a Sant Amand, i sabia que la part més dura era a partir de Saltor, més o menys al km 7/8, i que fins arribar-hi trobariem zones de pujada amb alguna baixada, ideals per anar escalfant les cames. I després d'una mala arrencada mica en mica vaig anar guanyant posicions, les sensacions eren regulars, fins arribar a l'alçada d'en Jordi Parareda i un altre corredor, que anàven  a un ritme pujant similar al meu, i vaig coronar Sant Amand amb ells. Vaig "fer el cim" amb 1h20'.
     
        Ja "només" faltava baixar. I tela amb la baixadeta. També recordava molt bé la baixada, sobretot la zona més díficil on aquest any també havien posat cordes, per baixar entre els arbres ben agafats i no sortir volant pels corriols relliscosos. I encara puc estar content que em vaig trobar bastant còmode en tota la baixada, tant sols vaig perdre un lloc, crec que em va adelantar l'Abel Estatuet, un Spiridon, i ningú més, que per lo dolentot que sóc en les baixades tècniques encara està prou bé. Quan faltava poc per arribar a Ripoll, una petita girada del turmell esquerra em va fer patir, però tant sols va ser un petit ensurt, tenia ganes d'atrapar un parell de corredors que tenia molt aprop i arriscava una mica, però no va poder ser, va ser trepitjar asfalt i em van deixar una mica enrera. Molt bé per situar l'arribada al monestir de Ripoll, l'any passat no va poder ser.

     En fi, molt bona cursa i un molt bon ambient, i ara a prepar la Cursa de les 3 Comarques d'Alpens, tinc un mes per recuperar una mica les cames, molt castigades després d'uns primers mesos d'any on sens dubte que he disputat masses curses i moltes de llargues. I felicitar en Jordi Alsina, ahir 6è de la general, tot un crack!
                                             
                                                CLASSIFICACIÓ
                                        

A dalt, coronant Sant Amand, i abaix, passant per la zona de Saltor.

22 d’abril 2013

Cursa Puigdefrou Exhaust: El nom ho diu tot!!

14'5km, 1000mts de desnivell +, 153 inscrits, 8ena posició final.
Doncs si, el nom no podia definir millor la cursa d'ahir, no molt llarga però d'una intensitat que et feia arribar totalment exhaust. Ja feia dies que havia descobert aquesta cursa, i creia que podia disfrutar molt i aconseguir un bon resultat, tot i que al final m'he quedat una mica decebut, sobretot a nivell de sensacions generals, especialment alarmant en les pujades més dures. De fet, faré cas a les recomanacions de no córrer tantes curses, sobretot mitges maratons, que si que és veritat que mica en mica passen factura i et fan perdre molta frescura a les cames. D'aqui un parell de setmanes, el 5 de maig, correré la cursa de Sant Amand, a Ripoll, i després crec que ja no competiré més fins a la Cursa de les Tres Comarques d'Alpens, a principis de juny. A veure si em retrobo una mica amb les cames de fa unes setmanes.

        I el que deia abans, quins 14'5 km més intensos!! Molta pujada, moltíssima, i moltes baixades també, i pràcticament ni un metre de plà. O sigui que sense possibilitat de recuperació, o pujaves molt o baixaves més. El perfil de la cursa tenia uns primers km molt trenca-cames, de puja i baixa constant, fins el km 7/8 on començava la pujada forta fins a dalt el Puigdefrou, més o menys al km 10, a 820mts d'alçada. I després una baixada espectacular i bastant tècnica fins al poble de la Cellera de Ter, on havia començat la cursa. 

   Vaig començar ambiciós, i durant els primers km vaig intentar anar amb els del davant, tot i que ben aviat es van escapar un grupet de 4 o 5 corredors, que ja no vaig poder seguir. Més o menys anava situat en la sisena posició, amb un altre corredor just al davant,  i anàvem compartint corriols d'ascens amb baixades molt fortes, realment un recorregut 100% muntanyenc i per difrutar-lo molt. Fins que va arribar el moment de pujar de veritat. Vam arribar on començava un corriol quasi vertical, i on fins i tot havien col·locat una corda per ajudar-nos a pujar entre els arbres. Sort que el terreny era sec, sino potser ni amb la corda haguéssim pujat. I després d'aquest aperitiu, més pujada. Molts trams caminant, quasi impossible de trotar en cap moment, i com deia abans notant les cames amb molt poca xispa. I això que en les pujades és on em noto més fi normalment. Però no, fins i tot em va atrapar un altre corredor per darrera que no vaig poder seguir. Vam arribar a un avituallament, i apart de respirar una mica començava un tram de baixada, que per variar era per una pista molt dreta que et feia baixar amb molta precaució i que tampoc et deixava recuperar gaire. I un altre cop cap amunt. Enllaçàvem un altre corriol de pujada i ara si fins a dalt de tot, pràcticament tot caminant. Arribava a dalt junt amb un altre corredor, i començava la forta baixada final. Una baixada de 4 km espectaculars, combinant trams quasi verticals amb trams molt divertits baixant fent ziga-zagues, on fins i tot jo que no m'agrada gaire baixar vaig disfrutar com un nen. El corredor que anava amb mi em va deixar, però tampoc em vaig atabalar gaire, vaig seguir al meu ritme fins arribar a la Cellera, amb alguna sorpresa final, fent alguna baixada per una mena de precipici fins a travessar una riera, i que si no vigilaves podies fer una bona aterrissada. 

      Molt bona cursa i bastant ben marcada, felicito a tota la gent de l'organització, segur que l'any vinent intentaré tornar-la a disputar, molt recomenable pels que vulguin acabar amb el cos totalment......EXHAUST!!!!

    

15 d’abril 2013

Cursa de la Talaia 2013: massa patiment final!!

23,2km, uns 750 de desnivell +, 350 participants al recorregut llarg, 21ena posició final.
  Uf, quina buidada en la cursa d'ahir a Vilanova i la Geltrú, una cursa que em feia gràcia de fer sobretot pel tipus de terreny del Garraf, molt diferent al que corro habitualment. Molt pedregós, sense pràcticament vegetació, i que sumat a la calor et feia sentir com una autèntica sargantana...
     
         D'entrada ja sabia que patiria, el recorregut era de muntanya però dels ràpids, bastanta pista en els primers km i els finals, amb uns km centrals més durs i tècnics, on es pujàven tres turons prous durs, especialment l'últim. I molta pedra. Em venia de gust una cursa així per intentar guanyar una mica de velocitat en carreres ràpides, a veure com responien les cames. I en part ha anat bé, tot i que ho he pagat al final, sensació de buidor al cos i comprovant que encara em falta molt per aguantar molts km a un ritme ràpid.
  
    Com acostumo a fer a les últimes curses, sortint a davant de tot, que qui vulgui ja passarà, i uns primers metres creuant a tope pels carrers del Vilanova Park, el càmping on començava la cursa. Feia molta calor, i ben aviat em vaig notar amb la suor al front, les pulsacions a tope i intentant seguir el grup dels de davant, d'uns 10 corredors, tot i que anava un pèl més retrassat. Arribàvem a la primera de les pujades, un primer tram que ja convidava a caminar, i recuperava alguna posició, tot i que no em notava fresc cara amunt com altres vegades. Tornàvem a baixar, i després d'un avituallament ens tornàvem a enfilar, el terreny amb molt pedra solta, i corrent en la dotzena posició. Altre vegada baixada tècnica i una zona més o menys plana per pista abans d'afrontar la tercera pujada. Aquesta ja era més sèria, caminant molt i patint bastant, i veient el punt més alt on haviem d'arribar. A dalt de tot un altre avituallament, avui ni havien molts i s'agraïa, i baixada bastant tècnica, una mica perillosa en alguns trams per la pila de pedres que hi havia, i corrent en la 10ena posició, o almenys és el que m'havien dit a l'avituallament.Estàvem més o menys al km 14, i tornàvem a enfilar-nos per un corriol, no era molt dret, però si que em va servir per comprovar que les cames havien perdut gas i que em notava una mica incòmode pujant. Arribava a dalt d'aquesta pujada i veia com un corredor m'estava atrapant, i a partir d'aqui......el calvari final!! 

      En principi ja "només" faltàven uns 6 o 7 km de teòrica baixada. creuant un corriol molt xulo i emboscat, en la zona amb més vegetació de tota la cursa, i notant cada cop més que tocaria patir fins al final. Mica en mica anàvem trobant els corredors de la cursa de 11km, que havien sortit més tard, i cada petit repetxó em semblava una paret.  I el terreny, ara si pista i més pista amb molt de sol, no ajudava gaire a fer passar els km, no parava de mirar el gps a veure quan faltava, i mica en mica veia com m'anàven adelantant corredors. Quan ja faltava poc més d'un km, una altre pujada curta però molt dreta, que va ser la "puntilla" al meu ja mermat estat físic. I per sort, al cap de 23km i 1h58 creuava l'arribada, totalment buit. 

      En fi, una cursa on he pagat molt car la velocitat dels primers km per intentar seguir els del davant, encara he de guanyar molta velocitat en curses ràpides com la d'ahir, però que com a mínim avui em noto bastant recuperat físicament. Felicitar a tota l'organització i els voluntaris, que n'hi havien molts, i perque tot i haver-hi més de 800 persones entre les dues curses i la caminada, en cap moment es va veure cap agomeració i vam poder disfrutar d'un gran dia atlètic.                             
   

01 d’abril 2013

Cursa Batega al Bac, a Planoles: Un gran començament....fins perdre'm i acabar el 18è.


Primera edició de la cursa Batega al Bac, a Planoles, i les 250 places disponibles exhaurides...les curses de muntanya estan de moda, i amb recorreguts com els d'avui estic segur que enganxaran a molta més gent. Perquè els 17km amb 1400+, a part de molt i molt durs, són espectaculars i de pura muntanya, tot i que en cursa potser no disfrutes prou de les vistes. I això que ahir vaig tornar a patir una de les pitjors coses que et pot passar en cursa: perdre't!!! Uf quina ràbia, quan t´hi trobes comences a maleïr-ho tot, i donar les culpes a tothom, i tens ganes fins i tot d'abandonar...però ara que ja tinc el cap més fred, penso que no passa res, i avui m'he llevat més motivat i amb més ganes que ahir, sobretot pensant en les sensacions dels primers 7km.

       Ahir va toca matinar, sobretot pel tema del canvi d'hora, i abans de les vuit ja era a Planoles, amb temps per anar amb calma a recollir el dorsal i fer un bon cafè,  i poder escalfar una mica tranquilament. La temperatura era bona i feia sol, o sigui que a sortir a córrer amb tires que ja ens escalfaríem ràpid. A les 9 en punt sortiem, i feiem uns primers 2km rapidíssims, primer pels carrers del poble i en baixada, per enllaçar a una pista que ja ens portaria cap a les primeres rampes de pujada. Com en les últimes curses, m'he acostumar a sortir ben endavant, i de seguida em vaig col·locar entre els 10 primers, les cames funcionàven i l'abductor dret que m'havia molestat una mica durant la setmana no es queixava. I de seguida va començar la verdadera pujada, alternant trams de córrer amb alguns de caminar, sempre per una zona boscosa, i fins i tot una zona pedregosa on s'havia de pujar grimpant. Havent passat el km 4, més o menys, m'havia col·locat 7è, veia a 50mts el 5è i el 6è, que anàven junts, i mantenia ums metres de distància amb el que venia darrera meu. Les sensacions eren boníssimes, i amb notava molt fi quan el cami s'enfilava, fins que va passar.....Després d'una bona estona pujant i a l'arribar a una pista on seguiem a l'esquerra, no sé com va passar, però vaig creure que havia de seguir pujant entre els arbres. No tenia la referència visual de ningú, i de cop ja no vaig veure les cintes que marcàven el cami i em vaig veure rodejat d'arbres i totalment desorientat. Vaig acabar de pujar fins una zona de prats d'herba, amb clapes de neu glaçada, i em vaig sentir com si estigués a la dimensió desconeguda. No entenia res i em vaig començar a agobiar i a engegar-ho tot a la merda, com podia ser que m'hagués perdut? Després del desconcert inicial vaig començar a baixar com un senglar, buscant altre cop la pista d'on venia, fins que vaig comenár a veure alguns corredors...per fi!! Anava molt accelerat i volia recuperar l'irrecuperable, sobretot veient avui les dades del Garmin, més o menys vaig perdre 6minuts, tot un món! La pista ens portava a un avituallament, on començava la pujada final fins a La Covil, aqui començàven les plaques de neu glaçada, i de pas les patinades, pujada que s'havia de fer caminant i quan trobaves neu passant per les petjades que hi havien, o sino patinaves i no hi havia manera d'avançar. Vaig anar adelantant alguns corredors fins arribar al cim de La Covil. Despres de coronar el cim baixàvem per uns prats d'herba fins encara la pujada al Costa Pubilla, els dos cim estan molt junts i amb poca estona ja tornava a coronar. I a partir d'aqui ja "només" faltava baixar. I la primera part de la baixada era realment suicida, sobretot al principi, on després de trobar unes primeres clapes de neu glaçada que van provocar que caigués i fes algun cop de cul, venia un tram de baixada realment dreta on havien instal·lat una corda de 200mts per poder baixar sense matar-nos....
I sort de la corda, perquè era realment impossible de baixar. Baixant per la corda vaig atrapar un corredor amb sang al cap, i que em va dir que ja havia sortit un cop volant i que s'agafava la baixada amb calma...Uf, quin perill. Per sort la neu va desaparèixer i es podia tornar a córrer, que d'això es tractava, i faltàven els últims 5 kms fins a Planoles, primer passant per uns prats d'herba fins arribar a un avituallament, i després d'un repetxo baixada molt ràpida i divertida fins arribar a l'alberg de la Figuera, creuar per sobre el riu i per sota la via del tren i afrontar un últim km duríssim: sempre cara amunt per un tram d'escales, on acabaves de rebentar les cames, i després de passar pels carrers del poble una pujada final i més dreta d'escales que et portava a l'arribada. Al final 2h08', 18è, i amb l'incertesa de quina posició final hagués quedat si no m'hagués perdut. 

    En general molt bona cursa, felicitar els organitzadors pel recorregut tant dur i de pura muntaya, i a nivell personal em quedo amb com em vaig trobar durant els primers 7km, amb ganes de continuar millorant i de treure'm el mal gust de boca que em va deixar el lloc final.

                    CLASSIFICACIO GENERAL

18 de març 2013

Mitja Marató del Congost 2013, 8è classificat: mirant cap amunt!!


                                                              imatge de la sortida de la Mitja
  
    Una altra cursa a la butxaca, i un altre dia on vaig disfrutar molt. Un recorregut molt dur i amb molt desnivell cara amunt, com a mi m'agrada, i tercera carrera consecutiva on puc acabar entre els deu primers. I com que els resultats i les ganes i són, no pots evitar de posar el llistó més amunt i pensar fins on pots arribar....somiar costa poc, i les il·lusions hi han de ser, o sino la vida sera una mica avorrida!!

     La d'ahir era la meva segona participació a la Mitja del Congost, l'any passat ja la vaig fer acabant en 14ena posició, també molt content, tot i que una petita caiguda amb un cop al genoll i una ferida amb un braç van fer que no la disfrutés tant. El dia va començar molt d'hora, ja que la sortida era a les 8, i jo a les 5 ja estava esmorzant...no són hores, però tinc sagrat menjar tres hores abans de començar. Una hora abans, a les 7, començava la Marató, tot i que la sortida es va retrasar una mica per culpa d'un accident a la  C-17, que va fer que molts corredors quedessin atrapats i arribéssin tard a Aiguafreda. Cap a les 8, i després de trotar una mica, anava cap a la sortida, on sobtava trobar-te música dance a tot volum  amb un "speaker" que, tot garrulejant una mica, li donava un aire de discoteca metropolitana de poca monta....no sé, no encaixava gaire amb l'ambient d'una cursa de muntanya. 
      
        I a les 8h10'', la sortida: uns primers metres urbans abans de començar a enfilar-nos per pista, sempre picant amunt, i on ben aviat em vaig col·locar entre els 12 primers. Les sensacions eren bones, i abans d'agafar el primer corriol ja era entre els deu primers, veient els de davant ben aprop. Tocava apretar de valent, trossos corrent, trossos caminant, i notant-me valent i amb ganes de donar-ho tot. Després d'un primer descans enllaçàvem amb un altre tram de pujada, crec que l'any passat no es va fer, i aqui aconsegueixo estabilitzar-me entre els 8/10 primers, intentant apretar al màxim per distanciar els del darrera. Després d'aquesta segona pujadeta, un tram més o menys llarg per pista, primer planejant, i després cara avall, amb el soroll d'un helicòpter que seguia la cursa com a banda sonora, fent un altre tram de baixada més tècnic per corriol, just abans d'enllaçar amb la pujada més llarga del recorregut i que ens portaria a més de 1000mts d'alçada. Durant aquesta pujada m'he anat trobant bé, tenia un corredor bastant jove al meu davant i que pujava molt bé, i junts hem anat pujant fins arribar a dalt, tot i que al final m'ha deixat una mica enrera. També m'ha adelantat en Xavi Prims, va molt fi el malparit, i tot i que ho he intentat, no l'he pogut seguir. Hem començat a baixar i hem passat per un avituallament, on hi havia control de dorsals, aqui ja començàvem a atrapar els corredors de la Marató que anàven al darrera, i aquest és un aspecte que crec que haurien de solucionar. Potser seria millor que els de la Mitja sortíssim almenys 1'5h després que els de la Marató, i aixi no ens molestariem els uns amb els altres. I és que portem ritmes molt diferents. I mentre coincidim en trams de pista cap problema, però quan es tracta de "conviure" en corriols de baixada o de pujada, la cosa es complica i molt. I ahir la part final nostra va ser bastant caòtica, i de fet ho vam estar comentant amb diversos corredors mentre ens dutxàvem. A veure si es pot solucionar.

   Després d'un bon tram de baixada per pista, potser la part més "lletja" del recorregut, la cosa es complicava al desviar-nos per una zona més tècnica i de molta pedra, patinava molt i vaig fer un parell o tres de cops de cul, sense importància, però que et feien reduir bastant la marxa. Arribàvem a un altre avituallament i ja només faltava l'última pujada. Les forces acompanyàvem tot i que m'havia atrapat un corredor durant la baixada, i vam començar junts a pujar per un terreny molt humit i emboscat, adelantant moltíssims corredors de la Marató, que molt amablement ens deixàven passar. Vaig poder deixar enrera el que m'havia atrapat abans, i al km 17 més o menys, començava la baixada final cap a Aiguafreda. Primer per una zona técnica i molt perillosa per la humitat de les pedres, i després per pista. Últim control de dorsal i apretada final. Llàstima que em va tornar a atrapar el corredor que havia deixat enrera a l'última pujada, i no el vaig poder seguir. Entrava als carrers d'Aiguafreda i assaboria els metres finals de cursa, creuant eufòric l'arribada, sobretot al sentir per megafonia el meu nom i la 8ena posició(érem 300!!) de la classificació general.


03 de març 2013

Cursa dels Gitanos 2013:...5è!!!


3era edició de la Cursa dels Gitanos, a Taradell, i crec que el meu millor resultat en una classificació des de que competeixo, tant en curses per muntanya com en duatlons. I és que de moment, aquest 2013 ha començat molt i molt bé, estic disfrutant com un animal en les curses per muntanya i mica en mica vaig tenint bons resultats, encadenant curses i bons entrenaments, sorprès perquè de moment físicament no estic tenint cap contratemps....que duri!
     
       Avui tornava a ser una cursa puntuable en el campionat social entre el CET i el CAT, i com sempre els CATs estàvem en clara desavantatge numèrica, i sembla que aquesta serà la tònica de tot el campionat. Però què hi farem, ganes de lluitar no ens en falten pas!

      La cursa d'avui començava a 2/4 de 10, un mati fred  però assolellat, i l'opció camiseta de tires ha estat la més encertada. Hi havia l'opció llarga, de 22km, i la curta, de 10, que sortíem simultàniament, a mi no m'agrada gens pels diferents ritmes que portarem uns i altres, i crec que és una cosa que es podria millorar, seria més partidari de dues sortides, encara que fossin separades per pocs minuts.
      
       Els primers 7 o 8kms, molt i molt trenca-cames: pujades curtes, baixades impossibles, salts, corriols amunt, corriols avall...vaja, impossible de portar un ritme, i on les pulsacions anàven a tope i descontrolades, almenys és la sensació que tenia. Un cop ens separem els de la curta i la llarga, la cosa es calmava una mica, passàvem per sota del castell de Mont-Rodon, i després d'una petita pujada baixàvem i feiem la zona més ferestega de la cursa: baixada molt dreta per uns terrissos, una pas per un túnel que canalitza l'aigua per sota d'una carretera, i creuament d'una riera sense poder evitar de quedar amb els peus ben molls...ufff!! Aqui anàvem tres corredors, un del Medina i un de Rubi, i més o menys anàvem al mateix ritme. Després de que el del Medina es parés un moment i el de Rubi s'escapés una mica, vaig quedar solet, rodant una bona estona en terra de ningú fins arribar i creuar el pont del Moli dels Sors, on després de baixar una miqueta tornàvem a enfilar cara amunt per un terreny pedregós. Aqui vaig tenir un incident/anècdota, que m'ha tocat una mica la pera, i és que al creuar per una zona d'esbarzers m'he quedat amb el dorsal arrencat a les mans, i de fet l'he anat portat a la mà dreta fins al final. Coses de córrer per muntanya!! 

     Després d'una pujadeta i baixadeta per corriol, hem anat a parar a un tram de pista molt "pestós", d'uns 1'5km, que se m'ha fet etern, i on m'ha atrapat en Jordi Parareda, compartint km una bona estona. Amb ell hem fet les dues pujades més llargues de tot el recorregut, anàvem bastant igualats cara amunt, però sabia que en els km finals em guanyaria, hi havia molta baixada  i ell era més ràpid. Hem tingut una petit problema amb les marques i ens hem mig perdut (de fet, molta gent s'ha perdut, però bueno....perdonats!), i junts hem arribat a la part més alta de la cursa, cap al km 17, més o menys. Aqui sabia que patiria, ja coneixia el terreny de les dues edicions anteriors, i no m'afavoria gens, primer bastanta pista cara avall, i després més corriol però un terreny ideal per la gent amb més punta de gas. I efectivament, m'ha anat deixant, però de totes maneres he pogut arribar bastant tranquil fins l'arribada, ja que no tenia ningú que m'amenacés per darrera, aconseguint aquest 5è lloc que m'ha deixat molt i molt content. 
      
                                                  CLASSIFICACIÓ 
  

                                                               foto familiar dels CATs

18 de febrer 2013

Cursa hivernal de Campdevànol, 9è classificat.

Després d'un parell de caps de setmanes sense competir, ahir tornava a posar-me un dorsal per córrer la Cursa Hivernal de Campdevànol, de 15'5km i amb més de 800mts de desnivell positiu. I la veritat és que no podia haver anat millor. Sobretot tenint en compte que vaig acabar el més de gener bastant tocadet de cames, després d'un desembre i un gener amb moltes curses. Fins i tot vaig haver de tornar a posar-me a les mans del meu fisio de confiança, en Marc Capdevila, que per sort em va tornar a deixar com nou. I molt content també, de veure com mica en mica torno a posar-me més a tò físicament, recuperant una mica el meu pes habitual, i encadenant uns bons entrenaments, tant corrent com en bici. Això si, des de mitjans de novembre que no toco la btt....
  
   La d'ahir era la segona cursa puntuable del campionat social entre el CAT i el CET, i la veritat és que els del CAT estàvem en clara desventatja, crec que érem 6 per uns 22 del CET. Del CAT allà ens vam trobar amb en Marc Vilaregut, Anna Macià, que va guanya en categoria femenina, en Xevi Delgado, Edu Mas...i vam donar tota la guerra que vam poder! El recorregut de la cursa era bàsicament una primera part d'uns 6/7km de molta pujada, arribant fins a uns 1300mts d'altitud, per encarar una forta baixada combinant pista amb zones més tècniques, i amb una parell de bons repetxons cap al final, abans d'encarar la baixada final fins a Campdevànol. La sortida va ser un pèl més lenta que en altres curses, o això em va semblar, i durant bastanta estona veia el grup del davant, que formàven uns 6 o 7 corredors. Jo estava situat en un grupet de quatre, que ens anàvem alternant posicions. Després dúns primers dos km d'alternar pujada amb algun tram de pista, ja començavem a enfilar per tot de corriols cara amunt. Les cames responien, i vaig aconseguir atrapar un parell de corredors dels de davant. Després de passar per una ermita afrontàvem la part més dura de la pujada fins arribar al punt més alt, on hi havia un avituallament, i vaig aprofitar per veure i prendre'm un gel. En aquell moment crec que anava el 7è, i sabia que la part més dura ja estava, faltava patir una mica en la baixada. Ens haviem reagrupat quatre corredors, tot i que en la primera part de la baixada, amb més pista, notava com els deixava una mica enrera. Després ja començaria la zona més tècnica, on un parell de corredors em van atrapar i vam baixar més o menys junts fins arribar al primer dels dos repetxons que faltàven. I déu n'hi do de la duresa del primer! Una desnivell molt fort i caminant com podia fins arribar a dalt. Vaig aconseguir deixar enrera els companys de viatge, i seguir per una zona boscosa de baixada, tot de corriols ràpids de baixada, fins arribar al repetxó final. Les forces ja no eren les mateixes i veia com un parell de corredors m'anàven atrapant. Vaig arribar a dalt de la pujada i només faltàven uns 3km per acabar, tots de baixada, però no vaig poder defensar el 7è lloc i em van superar els dos corredors que veia durant l'última pujada. Una llàstima, però content de totes maneres per la 9ena posició final, d'uns 200 participants.  

     I ara vindrà la Cursa dels Gitanos de Taradell, el dia 3 de març, són 22km molt trenca-cames, i on espero haver afinat una mica més la forma, a veure si continuo en aquesta progressió i puc continuar millorant les meves classificacions.




27 de gener 2013

Última prova del circuit ARCS a Súria, 13è classificat: BRUTAL!!!

 Última cursa del circuit Arcs, i que tal com ja m'havien comentat la setmana passada, molt i molt dura. Avui he tancat un mes de Gener molt actiu a nivell competitiu, tres caps de setmana seguits, i a on mica en mica sembla que ens anem posant en forma. I una valoració molt positiva del circuit ARCS en general, una format de curses molt atractives a nivell de recorregut, sobretot pels que ens agrada la muntanya, i a un preu bastant mòdic, 10 euros pels federats, i en general amb un molt bon ambient. Espero tornar-hi l'any vinent.

    I avui...ufff! quin recorregut, com he disfrutat!! A la sortida ja ens avisaven de que aquesta seria la cursa més curta a nivell de km, però que seria la que tardariem més a fer. I no s'han equivocat. El Garmin m'ha marcat 11,9km en 1h23': 880 de desnivell + i una mitja de 7min/km...Amb això ja està tot dit. Ja només començar enfilàvem pels carrers del casc antic de Súria, una primera pujada brutal, "ideal" per entrar en calor ràpid, i on ràpidament s'ha estirat el grup. Una primera baixada ràpida pel poble i ja començàvem a enfilar-nos cara amunt. Durant tot el recorregut hem anat trobant petits cartellets al terra, que ens indicàven el desnivell de la pujada que encaràvem i el seu nom, una bona manera de saber el que t'esperava. Bàsicament, el recorregut tenia tres pujades principals, amb una dificultat creixent. La primera m'ha servit per col·locar-me entre els 10/12 primers. Després d'arribar a dalt d'aquesta primera pujada, cap avall per un seguit de corriols impressionants i tant o més drets que la pujada, amb el punt just d'humitat per baixar-se més o menys bé. Un petit tram de pista i de seguida tornem a enfilar cap amunt. Començàvem la segona pujada forta, aquesta ja més seriosa. Aqui el terreny ja és més pedregós i amb menys vegetació, i on fins i tot t'has d'ajudar amb les mans i grimpar una mica per superar alguns graons de pedres. Després suavitza una mica i deixa córre una mica. Aqui les posicions ja estan molt definides, tinc en Xavi Pascual i un corredor de l'Spiridon just davant meu, i m'hi acosto just abans de coronar la pujada. 

          Corono aquesta segona pujada, i altre cop cap avall. Primer el terreny és molt i molt vertical, corriols molt tècnics que em fan patir de valent`i que fan que perdi de vista els dos del davant. Una mica més avall enllaçem una pista i continuo baixant a bon ritme, tot i que em veig amenaçat per darrera. Per sort, ens tornem a enfilar. Ara si, la tercera i última pujada, i quina pujada!! Ja només començar, terreny molt pedregós, dret i humit, sort que havien col·locat una corda i es poden salvar els primers metres, sino ja m'hagués agradat veure com haguéssim pujat... El corriol s'anava enfilant tot seguint un filat, terreny molt i molt dur, caminant i gràcies, i amb les pulsacions a tope. Però em trobava bé i ho donava tot. Mica en mica he atrapat els dos del davant, i després d'uns moments per respirar una mica, els adelanto i els deixo una mica enrera, sabia que eren més bons baixant i segur que m'atraparien al final. Continuava pujant i ja m'acostava a la part final. Se sentia la cridòria de fòrça gent que estava animant a la part final, el terreny encara pujava més i patinava moltíssim. La feina era agafar-me a tot el que trobava  per anar pujant: arrels, branques, herba....anava caminant com podia i amb la cara a un pam de terra...una última pujada agònica!!

    Finalment corono, i ja només queden uns 3km de baixada fins a Suria. En aquells moments, crec que anava el 10è, però sabia que perdria algun lloc, massa baixada per mi. I efectivament, després de planejar una mica i començar a baixar, primer m'adelanta l'Spiridon, i després, en una baixada més tècnica i molt molla i perillosa, en Xavi Pascual, que baixa molt i molt bé. Quan ja gairebé entrava a Suria, dos corredors més m'adelanten, tot i que quan deixem la zona més tècnica i agafem pista, aconsegueixo recuperar un lloc i entrar en aquesta 13ena posició final, d'uns gairebé 200 corredors inscrits.


     Una cursa impressionant, he disfrutat moltíssim, i per sort ara mateix estic cansat però a nivell físic sembla que les lesions em respecten. Un dia d'aquells que m'han acabat de confirmar que és en les curses de muntanya amb molt desnivell on més disfruto i on vull encarar els meus objectius d'aquest any. I tornar a felicitar la gent del circuit ARCS per el recorregut d'avui i per tot en general, gràcies per fer-nos disfrutar.

21 de gener 2013

Cursa de muntanya a Sant Joan de Vilatorrada, circuit ARCS: 16è classificat.

Quarta prova del circuit ARCS d'Anbaso, a Sant Joan de Vilatorrada, amb 13'3km i uns 640mts de desnivell+, circuit bastant exigent i endurit per la pluja, però que a mi em va fer disfrutar d'allò més. Sobretot perquè ahir em vaig trobar molt millor que la setmana passada, en què vaig participar als Dos Turons de Moià i on vaig patir i molt, sens dubte que era massa ràpida per mi.


    Ahir, en canvi, la duresa ja hi era des dels primers metres, tant sols un quilometret per entrar una mica en calor, i de seguida ja començàvem a enfilar-nos per un seguit de caminets i corriols molt xulos, sempre picant cara amunt. Tot i no destacar per tenir unes arrencades gaire bones, mica en mica em vaig anar trobant bé i vaig poder assaborir el patiment de les pujades, amb aquell punt agònic però en què disfrutes molt. Als 5 o 6 km va arribar la primera pujada sèria, pujant a estones caminant o trotant com podia, superant algun corredor però en general mantenint la meva posició. Després d'arribar a dalt i de baixar una mica per pista, una baixada molt i molt dreta i extremadament humida i relliscosa, fent que t'haguessis d'agafar on podies per no sortir volant. Llàstima que hagués plogut, perquè era una baixada per disfrutar-la corrent. Després de planejar una mica i adelantar un parell de corredors, la segona pujada realment forta, pujant altre cop a estones caminant i a estones trotant, per anar arribant al cim on hi havia una bandera, el punt més alt de la cursa. Ja només faltaven uns 3km per acabar, tots en baixada, amb una primera part altre cop perillosa, corriols molt ràpids i alguns amb molt desnivell, on el que costava era mantenir-se dret. I finalment, per fi, 1'5km finals més fàcils de fer, mantenint la meva posició i arribant el 16è d'uns 215 corredors.

    Molt content de com va anar la cursa, vaig anar de menys a més i vaig acabar molt sencer. Felicitar l'organització pel recorregut, realment m'ho vaig passar molt bé. Ara ja només falta la cursa de Suria de la setmana que ve, ultima prova del circuit ARCS, m'han dit que és molt i molt dura, i suposo que hi aniré per rematar una mica aquest mes de gener.

01 de gener 2013

Un no parar d'última setmana d'any...

Ja està, ja hem deixat enrera el 2012 i comença el 2013, un any que li tinc moltes ganes i que espero començar-lo almenys tal com he acabat aquest: corrent i disfrutant. I déu n'hi do amb aquesta última setmana d'any, realment ha sigut un no parar, i al final he acumulat 67km corrent en 7 dies, sumant entrenaments i tres curses.
        La setmana passada ja va tenir un bon començament, era el dia 24, i ens vam ajuntar en Jordi Martinez, Marc Vilaregut, l'Àngel Serrat i en Jordi Checa, per fer una sortida per muntanya per la zona de la Grevolosa, Serra dels LLancers i Cabrera. Ens van sortir 21km i uns 900 de desnivell +, vam anar a un ritme d'anar fent, disfrutant molt de l'entorn i de les vistes, realment vivim en una zona ideal per disfrutar corrent per muntanya. I per acabar bé la sortida, què millor que un bon esmorzar. Vam acabar a Cantonigros fent un bon pa amb tomàquet amb truita i cansalada.
       
         El dia 26, Sant Esteve, tocava cumplir amb la ja tradicional cronoescalada a Bellmunt, la cursa de Na'Dalt. Aquest any no estava tant motivat per fer-la, però al final em vaig inscriure el mateix dia. Del recorregut havien fet una petita modificació, i aquest any passàvem per una zona de roques que et feia sentir com una autèntica cabra. Al final vaig fer un temps de 32'59'', acabant en la posició 25, i és que tot i que per mi és un bon temps, hi ha molt nivell....
Després d'un parell de dies suaus, el dissabte 30, amb en Marc Vilaregut vam anar fins a les Planes d'Hostoles. Allà feien la segona edició d'una Sant Silvestre de muntanya de 10km. En Marc ja l'havia fet l'any passat i me'n havia parlat molt bé. Allà ens vam trobar l'Anna Macià, que aconseguiria la primera posició femenina. Pel que fa a mi, vaig aconseguir acabar en la 10ena posició, en Marc va acabar el 56. El recorregut tenia uns primers 4 kms de pujada constant, combinant pistes amb zones de corriols, i en general em vaig trobar prou bé. Després començaria una zona de baixada, primer més tècnica i per corriols i després per pista, on un altre cop vaig trobar a faltar més velocitat a les cames. És el que més hauré de treballar. La part final de la cursa tenia un parell de pujadetes prou dures, on vaig aconseguir posar-me en la novena posició, però que la vaig perdre a la part final, durant la baixada final al poble em va tornar el corredor que havia adelantat i vaig acabar en aquesta 10ena posició. Una bona cursa, per repetir-la l'any que ve.
I ja només quedava competir el dia 31, ara si última cursa de l'any, i vaig triar la Sant Silvestre de Taradell, 8'8km de muntanya on es pujava fins l'Enclusa. Ens vam ajuntar en Joan Escarrabill, en Marc Camara i en Dani Barranco, corrent una mica disfressats per l'ocasió: perruca, plumes d'indis, gorro d'arlequi i una màscara. En fi, molt bon ambient a Taradell i molta gent disfressada, alguns de molt originals. En quant a la cursa, vaig acabar el 4art, tot i notar-me bastant pesat de cames. Va guanyar en Manel Amor. Jo, durant la pujada a l'enclusa vaig atrapar en Nil Gurt, que anava segon, i després ens va atrapar en Bernat Mora, vam començar la baixada junts, però quan va tocar córrer per pista no els vaig poder seguir.
I avui ja estem a 2013, de moment el primer que tocarà fer serà recuperar el pes que tenia fa un parell de mesos. Aquest final d'any m'he descuidat una mica i m'he engreixat, però espero que mica en mica torni a posar-me més finet, de moment la motivació sembla que la tinc, i si més no començo l'any sense estar lesionat, que mentalment sempre ajuda. Ara farà un any que començava lesionat, la cintilla iliotibial va dir prou i vaig estar unes quantes setmanes ko. Ara sembla que he arpès a combinar bons entrenaments amb dies de recuperació, i a escoltar una mica el cos, a veure si continuem pel bon cami.

BON ANY 2013!!!!