16 de setembre 2013

Cursa del Taga 2040 Evo, Campionat de Catalunya individual...molt dura i amb el fang encara més!!

26'3km,1893mts de desnivell positiu, 32è classificat, 3h01'.
  

Ja tinc la cursa del Taga 2040 EVO al meu curriculum, una cursa molt dura i llarga, tant pujant com baixant, i que a sobre el fang la va acabar d'endurir, patint bastant en els últims km amb una petita rampa a l'abductor dret. I és que quan fa tres setmanes vaig fer el reconeixement del recorregut, vaig veure clar que si et passaves apretant massa durant la pujada, la tornada a Sant Joan es podia fer molt llarga. I és que quan arribes al cim del Taga estàs al km 12, o sigui que en queden 14 fins l'arribada....I efectivament, tot i saber-ho sempre t'acabes deixant portar i potser no dosifiques prou, i la part final se'm va fer inacabable.
                 Molt d'ambient a Sant Joan, prop de 500 corredors entre totes les categories, ahir era Campionat de Catalunya absolut, Júnior i sub-23, molt de "ferro" i jo amb ganes de fer una bona cursa. Tot i l'amenaça de pluja el temps ens va respectar, tot i que del fang si que no ens en vam escapar. A les 9 en punt començàvem i després de travessar el pont medieval ja començavem a afrontar les primeres pujades, primer pels carrers de Sant Joan i de seguida per pista i després per un corriol que sempre picava amunt tot i que es podia córrer. Com sempre, les arrencades a mil per hora, i a mi que no se'm posen gaire bé. Els primers 8 km són sempre amunt, només un petit descans per carretera emporlanada, i ens portàven al cim del Puig Estela, a 2000 mts. Després dels primers 3 o 4km, mica en mica vaig anar recuperant l'alè, i em vaig situar al lloc que més o menys em tocava, calculava que entre els 30 primers. La temperatura ajudava, no feia gens de fred ni de calor, tot i que a mesura que guanyàvem alçada la boira ens començava a acompanyar. Després d'un tram de pista ens vam enfilar entremig d'un bosc, aqui la pujada ja la feies a trossos caminant, i després ja pujant pel mig d'uns prats, aqui si que ja caminava molt, i la boira ja no et deixava veure res, amb  prou feines es distingien les banderetes vermelles que marcàven el recorregut. En aquest tram anàvem 6 o 7 corredors en fila, pujant entre la boira i amb un vent bastant fort, fins i tot vaig agafar una mica de fred, i pensava que potser trobaria a faltar el paravent. Però després de coronar el Puig Estela de seguida vaig agafar temperatura i la sensació de fred va desaparèixer. Tocava carenejar una mica, baixar i encarar la pujada fins al Taga. La primera part era bastant tècnica, molta pedra i a sobre humida, i no vaig arriscar gaire, ja apretaria quan el terreny fos més segur . Després ja anàvem per una zona d'herba amb el cami més marcat, fins començar la pujada final més forta. I després de 1h40', més o menys, arribava al cim del Taga, al km 12 de cursa, amb bastanta gent animant-nos.
Teòricament la part més dura ja estava, tot i que encara faltava moltíssima cursa fins l'arribada. Després d'un primera baixada molt ràpida, passant pel mateix lloc per on havíem pujat, afrontàvem un bona pujada fins a Coma d'Olla(crec que es diu així), abans de començar, ara si, a baixar de veritat. Aquesta primera zona de baixada és la més dura i complicada. Primer baixaves per uns prats d'herba que estàven molt molls i enfangats, fent moltes relliscades i algun cop de cul, tot i que sense conseqüències, i després continuàvem pel bosc dels Escalers. Aqui encara estava tot més enfangat,  autèntics camins de vaques on els peus s'enfonsàven i costava de no perdre l'equilibri. Després tornariem a baixar pel mig d'un prat i ja sortiriem a una pista no tant perillosa, arribant a un avituallament on ja havíem passat quan pujàvem. Faltàven uns 7km, combinant pista i corriol, ideal per apretar si encara tenies gas a les cames. Jo ja em notava justet, tenia molt clar el que quedava perquè recordava el recorregut de quan el vaig entrenar, però una petita rampa a l'abductor dret em va posar en alerta. Era el km 22, vaig pensar que tocaria patir, però després d'afluixar una miqueta em va desaparèixer. Ara si que ja faltava poc, només una petita pujada després de creuar un rierol, i les cames que ja no anàven gaire. Faltava menys d'un km i nomes havia de travessar el pont medieval, petit repetxó que se'm va fer molt dur, i creuar la línia d'arribada. Llàstima que als últims metres em va adelantar un corredor, no vaig tenir cames per defensar la posició. (és el que surt de vermell a la foto de sota).

    Sens dubte una de les millors curses en les que he corregut, molt ben organitzada i molt ben marcada, es nota que era la catorzena edició. Felicitar a tots els que la fan possible, espero tornar-hi l'any vinent. Ara tocarà recuperar una mica les cames, que les tinc mooooolt adolorides....

                                    CLASSIFICACIO