Tramuntana, esgarrinxades....però aconseguint guanyar la Colera Xtrem 2013!!

 Suposo que tothom quan comença a competir, el primer que vol fer és disfrutar. I un cop ja disfrutes, i veus que vas millorant dia a dia, ja et poses el llistó més alt: a veure si puc quedar entre els deu primers. I quan això ja ho tens, encara vols mirar més amunt: " i si algun dia puc pujar al podi?". Però fins ara això ho veia realment difícil. I és que vagis on vagis, el nivell dels corredors ha pujat molt, i sempre surten aquells corredors que no hi comptaves i que t'acaben superant.

    Però diumenge, per fi, vaig poder disfrutar del meu primer podi com a corredor, i a sobre guanyant, o sigui que no puc demanar res més...De veritat que vaig disfrutar molt dels km on ja em vaig veure guanyador, recordant totes les coses dolentes i també les bones, i tenint molt clar que això costarà molt de tornar a repetir. Per això ho estic assaborint tant!!

     Aquesta cursa que es feia a Colera, a l'Alt Empordà, ja la vaig voler disputar l'any passat, però poques setmanes abans vaig patir una caiguda a la duatló de Puig-Reig, amb el resultat d'un fort cop al pit. Resultat: esguinç al pit que em va deixar unes quantes setmanes tocadet. I ha passat un any, i aquest cop si que no se'm ha escapat. Em feia gràcia córrer amb un tipus de terreny molt diferent al que acostumo a córrer, i creia que em podia anar bé.
 
     I diumenge a les 9 ja era a Colera, on havíem de començar a les 10. Hi  feia un vent impressionant, la tramuntana ens va voler acompanyar, i deien que hi havien ràfegues de fins a 150km/h....Diria que no havia corregut mai amb tant vent. Potser el primer any que vaig fer la duatló de Queralbs, que em pensava que sortiria volant  pujant al Puigmal, s'hi va assemblar una mica.

     Després de recollir dorsal i xip, vaig escalfar una mica, i em vaig decidir a córrer amb paravent, reconec que tant vent em va "espantar" una mica. Apart de la cursa de 21km, aquest any també n'hi havia una de 12km, però totes dues començàven juntes, cosa que a mi no m'agrada gens. O sigui que uns 200 corredors començàvem a córrer pels carrers de Colera, un tram neutralitzat però on ja es corria molt, per de seguida començar a enfilar cara amunt per un corriol. No coneixia el recorregut, però sabia que els primers 8km eren sempre cara amunt, i la meva intenció era apretar de bon principi i a veure què passava. Mica en mica vaig anar entrant en calor, i les cames a respondre, i un rera l'altre vaig anar adelantant corredors, fins a col·locarm-me segon. El primer em va costar una mica més d'adelantar, però també el vaig atrapar. Uf, anava al davant, havia adelantat tothom, curta i llarga... I vaig continuar pujant fort, la pujada era forta però es podia córrer, tot i que la tramuntana anava bufant i a vegades et feia pujar amb càmara lenta.Després de pujar bastant, una petita baixada fins arribar al primer avituallament. I en la baixada vaig començar a notar una altra de les dificultats del dia: les esgarrinxades a les cames!! Tela quin mal, si ho arribo a saber em poso malles... Semblava com si m'anéssin tallant les cames amb ganivets, i lo pitjor era que no ho podia esquivar, hi va haver una estona al principi que ho vaig passar bastant malament...

així em van quedar les cames....

  Després del primer avituallament, més pujada, ara per una pista que déu n'hi do com pujava. Mirava enrera i veia el segon bastant lluny, i tampoc sabia si era de la curta o la llarga. Fins els km 7 el recorregut era el mateix, i allà ens separàvem. Jo continuava fort, patint el vent de cara, però corrent amb moltes ganes veient que anava primer i tenia un bon avantatge. Després de passar per on ens separàvem curta i llarga, i de passar per una zona bastant tècnica i pedregosa, arribàvem a la zona més alta del recorregut, a més de 600mts d'alçada. Aqui  anàvem fent una mica de puja-baixa, una zona amb unes vistes espectaculars, tot i que en cursa no les disfrutés gaire. Després d'una baixada més pronunciada i de passar per una zona de corriols més emboscada, arribava a un coll on hi havia un altre avituallament. Era més o menys el km 11. A partir d'aqui, venien els km més xulos i "xtrems" de la cursa. Tota una zona molt ferèstega, amb pujades i baixades tècniques, trams de cadenes fixes a on agafar-se, algun rierol, pedres...En fi, una zona guapíssima.  
      
    Al cap d'uns km, tornàvem a ajuntar-nos amb els de la cursa de 12km, i encaràvem la part final. Aquesta potser és la part menys atractiva del recorregut, uns 4km bastant planers però pedregosos, i que ja et portàven fins a Colera. Aqui si que ja em veia guanyador, ara tenia més referències visuals de possibles perseguidors, cosa que fins llavors era impossible de saber pel tipus de terreny, i vaig anar disfrutant de cada passa fins creuar la meta. I després de creuar,  un "subidon" díficil d'oblidar, de sensació de felicitat. I, com no, més motivació per seguir entrenant dia a dia per anar millorant. 

   I ara la pròxima cursa serà la segona edició de "La Neorural", a Santa Maria de Martorelles. 23'8km i 1300 de desnivell +. L'any passat vaig aconseguir acabar el 9è. A veure si ho puc superar!!

per fi un podi!!!

Trail del Bisaura: una mica d'èpica en la meva primera Marató.

Primera edició del Trail del Bisaura, i la meva primera Marató de muntanya, un debut una mica accidentat però que m'ha marcat bastant. No havia corregut mai tantes hores ni tants km, i aquest diumenge vaig descobrir una altra manera de córrer i de viure una cursa, cinc hores dónen per molt i tant el físic com el cap tenen moltes pujades i baixades, díficils a vegades de gestionar. 

   Tot i que el meu debut oficial en una marató havia d'haver estat a la Puigsacalm Extrem, vaig decidir no anar-hi i descansar una setmana més. Una lleugera pneumonia em va fer estar una setmana molt parat i amb febre, no podent córrer tampoc la cursa Saltamarges de Roda. Un cop recuperat, vaig decidir apuntar-me al Trail del Bisaura. El mes de juliol vaig acompanyar amb en Toni Font i altra gent de l'organització de la cursa, el dia que feien el reconeixement del recorregut. Vaig fer els 27km fins a Vidrà i ja llavors em va agradar molt, passant per molts llocs que no coneixia. I després d'unes setmanes tornant a entrenar amb ganes, tot i que potser em faltava alguna tirada més llarga a les cames, em plantava el diumenge a primera hora a Sant Quirze, amb molts de nervis i amb ganes de començar a córrer, "espantat" per veure si aguantaria bé.

      Després de trotar una mica i coincidir amb en Coki i la Núria Fernandez, que també feien el recorregut llarg, a les 7:30 per fi començàvem a córrer. La meva idea era anar de menys a més, experimentant sensacions i sense capficar-me gaire en la classificació, córrer bàsicament contra mi mateix. Des del principi uns quants corredors ja van sortir molt forts, i jo vaig anar fent al meu ritme, ja hi hauria temps per apretar. Vam passar pel castell de Montesquiu, "pujada de l'infern", amb dimonis i tot, castell de Besora, tram espectacular amb cordes, escales i algun monjo....Arribàvem a Santa Maria de Besora i anàvem cap a un dels trams més espectaculars del recorregut, la zona dels Bufadors. Realment tota aquella zona és guapíssima, i pensar que fins fa poc no hi havia anat mai....imperdonable!! Un cop deixàvem els Bufadors, continuàvem carenejant per un corriol molt xulo, fins que de cop....zas!! noto un petit cop al cap, m'he despistat i he topat amb una branca. De seguida em noto el cap més humit de lo normal i, efectivament, em poso les mans al cap i em queden vermelles de sang....Ostres, quanta sang!! De cop em passen mil coses pel cap: serà greu? plego? segueixo? com és que em passin tantes desgràcies? Arribo a un avituallament, i els hi dic que em mirin la ferida a veure què tal. La idea és seguir. M'hi tiren aigua i sembla que para una mica, tot i que em diuen que segur que m'hauran de cosir...La meva imatge és una mica "dantesca", mig cap ensangrentat, les dues mans vermelles de sang, la samarreta amb sang regalimada....Però vull seguir, tant de temps esperant debutar en Marató i ara no plegaré per un "petit tall"...


     I torno a córrer. Això si, mentalment ja estic fora de cursa, tot el que havia més o menys planejat ja no serveix, ara simplement es tracta d'acabar, tot i que sense fer cap bogeria, si no em trobo bé plego. Mica en mica torno a agafar un bon ritme, tot i que el meu cervell va a mil per hora, donant moltes voltes a les coses. Destacar tots els corredors i gent dels avituallaments, molt pendents del meu estat, mil gràcies a tots. 
Un cop a Vidrà, estava apunt de començar el meu autèntic calvari, tot i que en aquell moment jo no n'era conscient...passàvem pel salt del Moli, i encaràvem la pujada a Bellmunt. Anàvem tres corredors junts, però de seguida vaig veure que no els podria seguir. Les cames van dir que no volien pujar, i el cap tampoc no ajudava gaire, i Bellmunt es va convertir en el famós "mur" que tots els maratonians parlen...La meva pujada va ser realment penosa i em va costar molt arribar a Hi Era de Massa, on vaig poder menjar i beure una miqueta per recuperar, tot i que em notava destrossat física i psicològicament...I el tall i la sang continuàven allà, no em feia mal però tenia molt mala pinta, si més no pels comentaris de la gent quan em veien passar.
  
   Per fi arribava a dalt a Bellmunt, ja faltava menys, i quasi tot cara avall. Vaig fer una petita revifada i si més no ja veia que podia acabar més o menys bé. Abans d'arribar a Sant Quirze, vaig començar a trobar els últims corredors del recorregut de 20 km, que havien començat més tard, i això em va donar una mica de moral. Per fi arribava a Sant Quirze, camp de futbol, creuar el pont i arribada....Per fi, 5h14' i 42'6km després de començar, la meva primera Marató acabada....molt de patiment però amb ganes de tornar-hi!!

     De seguida que vaig acabar vaig anar fins on hi havia l'ambulància. Em van dir que poca cosa podien fer, apart de tapar la ferida, i que anés a l'hospital, que era necessari algun puntet. I després de menjar una miqueta i de passar per la dutxa, vaig anar fins a l'hospital de Vic. Resultat: quatre punts. 
     
  En fi, una gran primera edició del Trail del Bisaura, felicitar l'organització pel recorregut, simplement espectacular, segur que l'any que ve hi torno, molt recomanable!!

      

Cursa del Taga 2040 Evo, Campionat de Catalunya individual...molt dura i amb el fang encara més!!

26'3km,1893mts de desnivell positiu, 32è classificat, 3h01'.
  

Ja tinc la cursa del Taga 2040 EVO al meu curriculum, una cursa molt dura i llarga, tant pujant com baixant, i que a sobre el fang la va acabar d'endurir, patint bastant en els últims km amb una petita rampa a l'abductor dret. I és que quan fa tres setmanes vaig fer el reconeixement del recorregut, vaig veure clar que si et passaves apretant massa durant la pujada, la tornada a Sant Joan es podia fer molt llarga. I és que quan arribes al cim del Taga estàs al km 12, o sigui que en queden 14 fins l'arribada....I efectivament, tot i saber-ho sempre t'acabes deixant portar i potser no dosifiques prou, i la part final se'm va fer inacabable.

                 Molt d'ambient a Sant Joan, prop de 500 corredors entre totes les categories, ahir era Campionat de Catalunya absolut, Júnior i sub-23, molt de "ferro" i jo amb ganes de fer una bona cursa. Tot i l'amenaça de pluja el temps ens va respectar, tot i que del fang si que no ens en vam escapar. A les 9 en punt començàvem i després de travessar el pont medieval ja començavem a afrontar les primeres pujades, primer pels carrers de Sant Joan i de seguida per pista i després per un corriol que sempre picava amunt tot i que es podia córrer. Com sempre, les arrencades a mil per hora, i a mi que no se'm posen gaire bé. Els primers 8 km són sempre amunt, només un petit descans per carretera emporlanada, i ens portàven al cim del Puig Estela, a 2000 mts. Després dels primers 3 o 4km, mica en mica vaig anar recuperant l'alè, i em vaig situar al lloc que més o menys em tocava, calculava que entre els 30 primers. La temperatura ajudava, no feia gens de fred ni de calor, tot i que a mesura que guanyàvem alçada la boira ens començava a acompanyar. Després d'un tram de pista ens vam enfilar entremig d'un bosc, aqui la pujada ja la feies a trossos caminant, i després ja pujant pel mig d'uns prats, aqui si que ja caminava molt, i la boira ja no et deixava veure res, amb  prou feines es distingien les banderetes vermelles que marcàven el recorregut. En aquest tram anàvem 6 o 7 corredors en fila, pujant entre la boira i amb un vent bastant fort, fins i tot vaig agafar una mica de fred, i pensava que potser trobaria a faltar el paravent. Però després de coronar el Puig Estela de seguida vaig agafar temperatura i la sensació de fred va desaparèixer. Tocava carenejar una mica, baixar i encarar la pujada fins al Taga. La primera part era bastant tècnica, molta pedra i a sobre humida, i no vaig arriscar gaire, ja apretaria quan el terreny fos més segur . Després ja anàvem per una zona d'herba amb el cami més marcat, fins començar la pujada final més forta. I després de 1h40', més o menys, arribava al cim del Taga, al km 12 de cursa, amb bastanta gent animant-nos.

Teòricament la part més dura ja estava, tot i que encara faltava moltíssima cursa fins l'arribada. Després d'un primera baixada molt ràpida, passant pel mateix lloc per on havíem pujat, afrontàvem un bona pujada fins a Coma d'Olla(crec que es diu així), abans de començar, ara si, a baixar de veritat. Aquesta primera zona de baixada és la més dura i complicada. Primer baixaves per uns prats d'herba que estàven molt molls i enfangats, fent moltes relliscades i algun cop de cul, tot i que sense conseqüències, i després continuàvem pel bosc dels Escalers. Aqui encara estava tot més enfangat,  autèntics camins de vaques on els peus s'enfonsàven i costava de no perdre l'equilibri. Després tornariem a baixar pel mig d'un prat i ja sortiriem a una pista no tant perillosa, arribant a un avituallament on ja havíem passat quan pujàvem. Faltàven uns 7km, combinant pista i corriol, ideal per apretar si encara tenies gas a les cames. Jo ja em notava justet, tenia molt clar el que quedava perquè recordava el recorregut de quan el vaig entrenar, però una petita rampa a l'abductor dret em va posar en alerta. Era el km 22, vaig pensar que tocaria patir, però després d'afluixar una miqueta em va desaparèixer. Ara si que ja faltava poc, només una petita pujada després de creuar un rierol, i les cames que ja no anàven gaire. Faltava menys d'un km i nomes havia de travessar el pont medieval, petit repetxó que se'm va fer molt dur, i creuar la línia d'arribada. Llàstima que als últims metres em va adelantar un corredor, no vaig tenir cames per defensar la posició. (és el que surt de vermell a la foto de sota).

    Sens dubte una de les millors curses en les que he corregut, molt ben organitzada i molt ben marcada, es nota que era la catorzena edició. Felicitar a tots els que la fan possible, espero tornar-hi l'any vinent. Ara tocarà recuperar una mica les cames, que les tinc mooooolt adolorides....

                                    CLASSIFICACIO

Dues setmanes després, crònica de la meva primera Olla de Núria ...

Han hagut de passar un parell de setmanes, però finalment m'he llençat a escriure quatre ratlles per comentar la que va ser, per fi, la meva primera Olla. I és que des del juliol de l'any passat que esperava amb moltes ganes el dia de la cursa. L'edició del 2012 no la vaig poder córrer, tot i estar inscrit, per culpa del meu tendó d'Aquiles dret, que tant em va donar pel sac l'any passat. Però aquest any si. Vaig ser dels afortunats de poder-me inscriure un dia del mes de maig, a les 12 de la nit, i aquest cop esperava no tenir cap contratemps. I mica en mica es va anar acostant el dia. I vaig poder entrenar a consciència fent molts km per alta muntanya, descobrint camins, racons, cims que no havia trepitjat mai i que m'han acabat d'enganxar a tot el que sigui córrer lluny de l'asfalt i aprop del cel....

     L'únic que em feia estar una mica dubtós era el meu turmell esquerra, vaig tenir una petita torçada a la zona del coll del Noufonts, tres setmanes abans de la cursa, i me'l notava inestable, amb tendència a doblar-se a la que perdia una mica la concentració baixant. Vaig estar buscant a la xarxar què podia fer, i he "descobert" la propiocepció, exercicis per reforçar els turmells i que la veritat és que m'han anat molt bé. De fet, ara porto uns quants dies que ja no m'ha molestat gens, ni tampoc el dia de l'Olla. 
       I també em feia ballar el cap el refredat que vaig tenir deu dies abans de la cursa, deixant-me grogui tres dies sense fer res, i amb un mal de cames bastant important. 
    
           I per fi va arribar el dia. Els deures ja estàven fets, havia menjat bé, o això creia, havia entrenat a consciècia, i em notava bé de cames. I estava apunt per donar-ho tot. Com que el cremallera pels corredors sortia de Queralbs a les 7, el meu dia començava oficialment a les 5. Volia anar bé de temps, i a aquella hora ja estava esmorzant. Agafar-ho tot i cap a Queralbs per arribar d'hora i no tenir problemes per aparcar. I tot perfecte. Molt puntual sortia el cremallera cap a Núria, i l'ambient era d'una certa calma tensa entre tots els que pujàvem. Un cop a Núria cap a buscar dorsals i després a deixar les coses al guardaroba. Potser aquesta estona va ser la pitjor, eren quarts de vuit i la sortida era a les 9, i  es fa fer una mica llarg, tot i anar trobant i saludant gent coneguda. Però mica en mica es va anar acostant l'hora, escalfant una miqueta, i anant cap al parc tancat abans de la sortida. I per fi vam començar. Una primera volta al santuari d'infart, on tothom busca el seu lloc per evitar taps, i de seguida ja enfilàvem per la part del darrera, direcció al Puigmal. 

M'havia situat bastant bé i podia córrer, per sort les cames responien i anava pujant a un bon ritme. Tenia una referència del temps a dalt el Puigamal, de l'últim dia que el vaig fer, i volia arribar-hi amb 50 i pocs minuts. La calor es feia notar, i pensava que patiria per si feia curt d'aigua. Al ser una cursa d'autosuficiència....Finalment vaig arribar a dalt el Puigmal amb 54', crec que entre els 30 primers, enmig d'una cridòria impressionant de la molta gent que hi havia seguint la cursa. Entre ells els meus pares, que em van poder fer un bon avituallament, amb beguda isotònica i una barreta. I és que això de l'autosuficiència és molt relatiu. Resulta que t'has de portar el menjar i la beguda però pots rebre ajuda externa. I clar, si ets un afortunat amb molts amics i que els hi agradi la muntanya, perfecte. Jo vaig rebre una petita ajuda al Puigmal, però hi havia corredors amb una autèntica xarxa de familiars i amics en diferents punts del recorregut que sens dubte posava en desavantatge a molts altres. És un tema que trobo una mica injust. O és autosuficient o no és.

Després del Puigmal ens dirigiem direcció al coll de Finestrelles, després de fer un parell de cims menors, una forta baixada i pujant al Pic de Finestrelles. Va ser al començar la pujada que em vaig començar a notar molt mal de cames, sensacions que em recordàven altres dies dolents i que em van fer dubtar del meu estat físic. Algun corredor que m'adelantava i jo intentant afluixar una mica per veure si em recuperava una mica. Anàven passant els km i els cims, però les cames no anàven tal i com voldria, m'havia pres ja una altra barreta i un gel, però no notava milloria. Enfilàvem el Noufonts i aqui el patiment ja era important. Cansament, calor, tot ajudava. Baixada fins el coll del Noufonts i ja enfilàvem cap al Noucreus. I més patiment. Buf, que dur!! En les meves previsions de temps, creia que més o menys seria fàcil baixar de les 3 hores, i sent més optimista podria fer 2h50'...però aqui ja veia que els números no quadràven. Tocaria apretar les dents. Després del Noucreus venia la part final, que a sobre és la que més dura se'm va fer el dia que vaig entrenar el recorregut pel meu compte.

I com no, el patiment es va intensificar. Faltava arribar al Puig de Fontnegra, últim control i des d'allà tot baixada fins a Núria, però em va costar i molt, d'arribar-hi. Aqui el terreny era molt i molt pedregós, i realment anava tocadet. Em va atrapar en Guillem López, que em va dir que m'enganxés darrera seu, però jo ja no estava per seguir ningú...Finalment vaig arribar a l'últim control i ja només faltava baixar. Portava 2h35', teòricament amb temps suficient per baixar de les 3h, però tot i així vaig patir i molt per aconseguir-ho. La baixada té una primera part més tècnica i després ja és de més bon córrer, una petita caiguda em va posar un bessó en alerta, però per sort va ser falsa alarma, i després de passar per l'alberg del Pic de l´Àliga vaig córrer com vaig poder mirant de reüll el rellotge, fent una volta inacabable al santuari fins creuar l'arribada, per fi, amb les 2h57', posició 39 dels més de 600 inscrits. 
  
     Realment, l'Olla és una cursa que si t'agrada la muntanya l'has de córrer almenys una vegada, espero tornar-hi l'any vinent a veure si puc millorar el temps. Felicitar a la Unió Excursionista de Vic perquè crec que l'organització en general va estar molt bé, tenint en compte el desplegament necessari perquè funcioni una cursa amb tants corredors i en un entorn com Núria. Si es poguéssin millorar les dutxes (aigua congelada i molt petites!!) ja seria la repera. Fins l'any vinent!!

Preparant l'Olla de Núria: això s'acosta!!

Després d'uns dies on vaig estar una mica decepcionat pels resultats i les sensacions de les últimes curses, avui escric una altra vegada amb la moral pels núvols i la sensació d'haver recuperat, o descobert, allò que ens fa sortir a entrenar amb ganes i motivació: un objectiu! De moment a curt termini, l'Olla de Nuria, que serà el 21 de juliol. I a mitjà termini...doncs el cos em demana, o si més no és el que crec, córrer per muntanya, corrent hores i desnivell. Amb "l'excusa" de preparar l'Olla, estic acumulant molts entrenaments per alta muntanya, descobrint camins i rutes per mi desconegudes, tot i ser molt habituals de corredors i excursionistes, i m'estic trobant molt a gust pujant i baixant, per camins complicats, tècnics, tant de pujada com de baixada, i el més important: sense cap molèstia física!! 

      Fa un parell de setmanes, vaig pujar per primera vegada fins al refugi de Coma de Vaca, des de Daio, pujant per les marrades i les Gorgues del Freser, un cami espectacular i amb molta pujada, que no havia fet mai. Tantes vegades pujant pel cami vell de Queralbs a Núria, molt transitat, tenint aquest a tocar...Aquell dia volia pujar fins al Balandrau, havia de ser un entrenament per acumular molt desnivell, uns 1500+ d'una tacada, però em vaig haver de conformar arribant al Coll dels Tres Pics, a 2400mts. Feia poc que havia nevat, i a partir dels 2200 el cami estava impossible de pujar, i si a la neu li sumaves boira i vent, la millor opció era tornar enrera. Van sortir 15km i un bon entreno.

      La setmana passada vaig repetir la pujada fins a Coma de Vaca des de Daio, m'havia agradat, però aquest cop vaig fer un recorregut circular fent un altre cami molt habitual dels excursionistes, el cami dels enginyers. Aquest cami uneix Coma de Vaca amb Núria, són uns 8km, i són realment espectaculars. Passa per sota del Torreneules i va seguint per un cami molt pedregós al principi, amb algun pas estret i una mica tècnic, i després una part on es passa  per una zona de prats fins arribar a l'alberg del Pic de l'Àliga, a Núria. Després vaig baixar pel camí Vell que porta a Queralbs, desviant-me a la part final direcció Daio, una cami que tampoc havia fet mai i que no em va agradar gaire, molt emboscat i "brut", i que em va portar directe al cotxe. Van ser 22km i 2h45'.
   
      I ahir més alta muntanya. La meva intenció abans de fer l'Olla de Núria era fer almenys una vegada el recorregut, sempre va bé conèixer el que t'espera, però com que em feia mandra agafar el cremallera fins a Núria, vaig anar amb cotxe fins a Fontalba i des d'allà vaig fer quasi tota l'Olla sencera, fins al Noufonts, baixant a Núria i tornant a Fontalba. I ahir les cames van respondre i molt! Ja durant la pujada al Puigmal, tot i arrencar en fred, vaig anar rapidet, arribant a dalt amb 47'. Com sempre molt de vent, parant-me una miqueta per fer una foto i menjar, posar-me el paravent i continuar. La baixada del Puigmal tenia una part encara amb neu, i aixó em va entretenir una mica més del compte, jo seguia el track del gps, i el cami passava per on hi havia més neu, i patinava bastant. Vaig fer una mica de volta i vaig tornar a enllaçar el cami. A partir d'aqui s'havia d'anar carenejant i fent tots el cims: Petit del Segre, Puigmal del Segre, Finestrelles, Eina, i arribant al Noufonts.Portava 2 hores. Tot i portar la ruta al gps, realment no cal, el cami és molt fresat i evident, tot i que no se sap mai. I les vistes realment espectaculars! Un cop vaig ser al Noufonts vaig baixar cap a Nuria, una baixada molt ràpida, primer per tartera i després per prats d'herba baixant al costat d'una riera fins arribar al Santuari. Portava 17km i 2h25', pensava que tardaria més. I ja només faltàven els 5km fins a Fontalba. L'he fet un parell de vegades, corrent la duatló de Queralbs, el primer cop patint molt per les rampes, i el segon cop disfrutant-lo més perquè hi vaig arribar més sencer. Té una primera part que puja bastant, tot i que es pot córrer, però que si hi arribes gaire cansat es fa molt llarg. I per fi vaig arribar a Fontalba, després de 3h i 22'5km, cansat però molt sencer de cames, i amb ganes de tornar-hi. I ara queden 4 setmanes més, on espero acabar d'afinar el cos una mica més. 
   
                          Unes quantes fotos de la sortida d'ahir:

                                 A dalt, al cim del Puigmal, i a sota el Puigmal vist de Finestrelles.

Cursa Tres Comarques d'Alpens: petita crònica d'un dia per oblidar...

Cursa 3-Comarques d'Alpens. 26'5km, 1060mts de desnivell+, 19è classificat d'un total de 224.

                                  Imatge de la meva arribada, mirada al terra i molt decebut....


   Doncs ja en tinc una altra de dolenta per explicar.  Si el meu inici d'any va ser un crescendo en quant a resultats i sensacions corrent, últimament les meves cròniques no deixen de ser totes una mica pèssimes, sembla que hagi entrat en una espiral negativa, i cada dias vagi una mica a menys. I això que no havia fet cap cursa des de Sant Amand, un mes per recuperar una mica les cames, i ni així....Però tampoc ho cremarem tot, ara toca pensar en positiu i començar a preparar  l'Olla de Nuria, que es va acostant i la vull afrontar a tope i amb moltes ganes.
     
   I tornant a la cursa d'ahir, doncs realment decebut de com va anar tot. Crec que ha estat el dia que més he patit des de que disputo curses de muntanya, no tinc el record de cap altra dia on m'hagi trobat tant i tant malament. I no exagero. Només recordar com anava durant l'última pujada...mare de Déu, és que és molt fort, quin mal de quàdriceps i quines ganes d'abandonar!! El dia, però, el començava motivat, tenia ganes de fer una bona cursa, l'any passat havia quedat 9è i volia intentar millorar la classificació, i realment creia que estava millor que fa un any. Vaig arribar bastant aviat a Alpens, i després de compartir un cafè i escalfar una mica amb en Jordi Pou, vaig anar cap a la sortida amb ganes de començar a patir. I mai millor dit. El recorregut era pràcticament calcat al de l'any passat, potser van modificar un petit tram de pista del final, que el recordava més llarg. La resta igual. Els primers 8/10 km molt ràpids, vaig intentar seguir un grup on hi anàven en Jordi Castillo, Dani Erena, Viñas..però mica en mica van anar marxant, i jo també mica en mica vaig anar perdent gas, i veia com començava a perdre llocs. Em va adelanr en Guillem López, l' Isma Casadesús...i més corredors. Vaig prendre un gel a veure si recuperava, apart d'afluixar una mica el ritme, i per un moment em va semblar que em trobava més bé. Però quan vam afrontar la pujada fins a Sant Margarida vaig tornar a la realitat i el meu ritme va anar baixant en picat. Qualsevol pujadeta era un suplici, i l'empanada mental ja començava a ser important. Quants pensaments negatius i quines ganes de plegar. Si en aquell moment em diuen de plegar i em porten a Alpens plego. 

     Vaig parant a tots els avituallaments i m'hidrato, a veure si noto algo, però tampoc. Després de baixar de Santa Margarida i afrontar una rampa duríssima, un altre motiu per desanimar-me més. M'atrapa la primera noia, la Laura Orgué, que tot i que és una molt bona corredora tampoc és normal que m'adelanti. Vaig poder córrer una estona al seu costat, però quan va començar la última pujada em va deixar. No vaig ser capaç de seguir-la. I faltava el calvari final. L'últim corriol fort de pujada, amb una bona claca de nens i nenes que es prenien la molèstia de animar-te cridant pel teu nom. Uns s'anticipaven dient el teu número de dorsal, i els altres miraven la llista de corredors per veure a  quin corredor corresponia, per animar cridant-te pel teu nom. Un 10 per tots ells, llàstima que a mi em va servir de ben poc. I és que aquesta última pujada era duríssima, i jo la vaig pujar a ritme de xirucaire cansat...si em pogués veure filmat tal com pujava segur que penjo les vambes. Sort que un cop a dalt ja només faltava baixar. Uns 4km finals molt divertits fins Alpens, corriol força tècnic i ràpid, tot i que jo ja no estava per gaires alegries. I per fi l'arribada. Va costar però vaig arribar. Sort que l'entrepà de cansalada i una Moritz em van animar una miqueta, perquè havia arribat molt tocat física i mentalment.
    A destacar els segons llocs absoluts d'en Jordi Alsina i de l'Anna Macià, uns cracks.
   

                                Foto que em va tirar l'Ernest Viñeta en el tram final de baixada.

Cursa de Sant Amand 2013, Copa Catalana: He acabat sencer!!!

Cursa de Sant Amand,22km, primera prova de la Copa Catalana, 31è classificat de 213 acabats.

Doncs si, prova superada, sobretot a nivell mental. I és que a la cursa d'ahir l'hi tenia molt de respecte, i és que l'any passat també la vaig disputar amb un resultat catastròfic a nivell muscular: vaig destrossar el meu tendó d'Aquiles dret. Una tendinitis que em va donar bastant pel sac una bona temporada, deixant-me sense poder córrer l'Olla de Núria. I és que jo acostumo a patir bastant en les baixades, i Sant Amand té dues parts: primer puges molt, 10km fins arribar a 1830mts, i després toca baixar-los, fins a Ripoll, que està a uns 700mts... o sigui que uns 1100 de baixada en 11km. I mentalment em va costar de superar, tot i que per sort avui puc dir que vaig sortir-ne il·lès i avui no tinc cap molèstia. Sembla que els meus tendons mica en mica ho aguanten tot....

    En quan a la cursa en si, molt de nivell, es notava que era de la Copa Catalana, una bona manera de veure el nivell real enmig de tants bons corredors. I les coses clares, falta molt cami per recórrer i seguir millorant dia a dia. Tot això després d'una setmana una mica dolenta a nivell personal, que no ajudava gaire per afrontar amb ganes la cursa. Una bona prova d'això va ser la meva posició bastant retrasada a la sortida, com si no tingués ganes de lluita...però un cop es va donar la sortida, a donar-ho tot, primer pels carrers de Ripoll i de seguida afrontar els primers corriols de pujada, on no em vaig salvar de molts taps que em van fer caminar on no tocava. Tenia bastant en ment la pujada fins a dalt a Sant Amand, i sabia que la part més dura era a partir de Saltor, més o menys al km 7/8, i que fins arribar-hi trobariem zones de pujada amb alguna baixada, ideals per anar escalfant les cames. I després d'una mala arrencada mica en mica vaig anar guanyant posicions, les sensacions eren regulars, fins arribar a l'alçada d'en Jordi Parareda i un altre corredor, que anàven  a un ritme pujant similar al meu, i vaig coronar Sant Amand amb ells. Vaig "fer el cim" amb 1h20'.
     
        Ja "només" faltava baixar. I tela amb la baixadeta. També recordava molt bé la baixada, sobretot la zona més díficil on aquest any també havien posat cordes, per baixar entre els arbres ben agafats i no sortir volant pels corriols relliscosos. I encara puc estar content que em vaig trobar bastant còmode en tota la baixada, tant sols vaig perdre un lloc, crec que em va adelantar l'Abel Estatuet, un Spiridon, i ningú més, que per lo dolentot que sóc en les baixades tècniques encara està prou bé. Quan faltava poc per arribar a Ripoll, una petita girada del turmell esquerra em va fer patir, però tant sols va ser un petit ensurt, tenia ganes d'atrapar un parell de corredors que tenia molt aprop i arriscava una mica, però no va poder ser, va ser trepitjar asfalt i em van deixar una mica enrera. Molt bé per situar l'arribada al monestir de Ripoll, l'any passat no va poder ser.

     En fi, molt bona cursa i un molt bon ambient, i ara a prepar la Cursa de les 3 Comarques d'Alpens, tinc un mes per recuperar una mica les cames, molt castigades després d'uns primers mesos d'any on sens dubte que he disputat masses curses i moltes de llargues. I felicitar en Jordi Alsina, ahir 6è de la general, tot un crack!
                                             
                                                CLASSIFICACIÓ
                                        

A dalt, coronant Sant Amand, i abaix, passant per la zona de Saltor.