Preparant l'Olla de Núria: això s'acosta!!

Després d'uns dies on vaig estar una mica decepcionat pels resultats i les sensacions de les últimes curses, avui escric una altra vegada amb la moral pels núvols i la sensació d'haver recuperat, o descobert, allò que ens fa sortir a entrenar amb ganes i motivació: un objectiu! De moment a curt termini, l'Olla de Nuria, que serà el 21 de juliol. I a mitjà termini...doncs el cos em demana, o si més no és el que crec, córrer per muntanya, corrent hores i desnivell. Amb "l'excusa" de preparar l'Olla, estic acumulant molts entrenaments per alta muntanya, descobrint camins i rutes per mi desconegudes, tot i ser molt habituals de corredors i excursionistes, i m'estic trobant molt a gust pujant i baixant, per camins complicats, tècnics, tant de pujada com de baixada, i el més important: sense cap molèstia física!! 

      Fa un parell de setmanes, vaig pujar per primera vegada fins al refugi de Coma de Vaca, des de Daio, pujant per les marrades i les Gorgues del Freser, un cami espectacular i amb molta pujada, que no havia fet mai. Tantes vegades pujant pel cami vell de Queralbs a Núria, molt transitat, tenint aquest a tocar...Aquell dia volia pujar fins al Balandrau, havia de ser un entrenament per acumular molt desnivell, uns 1500+ d'una tacada, però em vaig haver de conformar arribant al Coll dels Tres Pics, a 2400mts. Feia poc que havia nevat, i a partir dels 2200 el cami estava impossible de pujar, i si a la neu li sumaves boira i vent, la millor opció era tornar enrera. Van sortir 15km i un bon entreno.

      La setmana passada vaig repetir la pujada fins a Coma de Vaca des de Daio, m'havia agradat, però aquest cop vaig fer un recorregut circular fent un altre cami molt habitual dels excursionistes, el cami dels enginyers. Aquest cami uneix Coma de Vaca amb Núria, són uns 8km, i són realment espectaculars. Passa per sota del Torreneules i va seguint per un cami molt pedregós al principi, amb algun pas estret i una mica tècnic, i després una part on es passa  per una zona de prats fins arribar a l'alberg del Pic de l'Àliga, a Núria. Després vaig baixar pel camí Vell que porta a Queralbs, desviant-me a la part final direcció Daio, una cami que tampoc havia fet mai i que no em va agradar gaire, molt emboscat i "brut", i que em va portar directe al cotxe. Van ser 22km i 2h45'.
   
      I ahir més alta muntanya. La meva intenció abans de fer l'Olla de Núria era fer almenys una vegada el recorregut, sempre va bé conèixer el que t'espera, però com que em feia mandra agafar el cremallera fins a Núria, vaig anar amb cotxe fins a Fontalba i des d'allà vaig fer quasi tota l'Olla sencera, fins al Noufonts, baixant a Núria i tornant a Fontalba. I ahir les cames van respondre i molt! Ja durant la pujada al Puigmal, tot i arrencar en fred, vaig anar rapidet, arribant a dalt amb 47'. Com sempre molt de vent, parant-me una miqueta per fer una foto i menjar, posar-me el paravent i continuar. La baixada del Puigmal tenia una part encara amb neu, i aixó em va entretenir una mica més del compte, jo seguia el track del gps, i el cami passava per on hi havia més neu, i patinava bastant. Vaig fer una mica de volta i vaig tornar a enllaçar el cami. A partir d'aqui s'havia d'anar carenejant i fent tots el cims: Petit del Segre, Puigmal del Segre, Finestrelles, Eina, i arribant al Noufonts.Portava 2 hores. Tot i portar la ruta al gps, realment no cal, el cami és molt fresat i evident, tot i que no se sap mai. I les vistes realment espectaculars! Un cop vaig ser al Noufonts vaig baixar cap a Nuria, una baixada molt ràpida, primer per tartera i després per prats d'herba baixant al costat d'una riera fins arribar al Santuari. Portava 17km i 2h25', pensava que tardaria més. I ja només faltàven els 5km fins a Fontalba. L'he fet un parell de vegades, corrent la duatló de Queralbs, el primer cop patint molt per les rampes, i el segon cop disfrutant-lo més perquè hi vaig arribar més sencer. Té una primera part que puja bastant, tot i que es pot córrer, però que si hi arribes gaire cansat es fa molt llarg. I per fi vaig arribar a Fontalba, després de 3h i 22'5km, cansat però molt sencer de cames, i amb ganes de tornar-hi. I ara queden 4 setmanes més, on espero acabar d'afinar el cos una mica més. 
   
                          Unes quantes fotos de la sortida d'ahir:

                                 A dalt, al cim del Puigmal, i a sota el Puigmal vist de Finestrelles.

Cursa Tres Comarques d'Alpens: petita crònica d'un dia per oblidar...

Cursa 3-Comarques d'Alpens. 26'5km, 1060mts de desnivell+, 19è classificat d'un total de 224.

                                  Imatge de la meva arribada, mirada al terra i molt decebut....


   Doncs ja en tinc una altra de dolenta per explicar.  Si el meu inici d'any va ser un crescendo en quant a resultats i sensacions corrent, últimament les meves cròniques no deixen de ser totes una mica pèssimes, sembla que hagi entrat en una espiral negativa, i cada dias vagi una mica a menys. I això que no havia fet cap cursa des de Sant Amand, un mes per recuperar una mica les cames, i ni així....Però tampoc ho cremarem tot, ara toca pensar en positiu i començar a preparar  l'Olla de Nuria, que es va acostant i la vull afrontar a tope i amb moltes ganes.
     
   I tornant a la cursa d'ahir, doncs realment decebut de com va anar tot. Crec que ha estat el dia que més he patit des de que disputo curses de muntanya, no tinc el record de cap altra dia on m'hagi trobat tant i tant malament. I no exagero. Només recordar com anava durant l'última pujada...mare de Déu, és que és molt fort, quin mal de quàdriceps i quines ganes d'abandonar!! El dia, però, el començava motivat, tenia ganes de fer una bona cursa, l'any passat havia quedat 9è i volia intentar millorar la classificació, i realment creia que estava millor que fa un any. Vaig arribar bastant aviat a Alpens, i després de compartir un cafè i escalfar una mica amb en Jordi Pou, vaig anar cap a la sortida amb ganes de començar a patir. I mai millor dit. El recorregut era pràcticament calcat al de l'any passat, potser van modificar un petit tram de pista del final, que el recordava més llarg. La resta igual. Els primers 8/10 km molt ràpids, vaig intentar seguir un grup on hi anàven en Jordi Castillo, Dani Erena, Viñas..però mica en mica van anar marxant, i jo també mica en mica vaig anar perdent gas, i veia com començava a perdre llocs. Em va adelanr en Guillem López, l' Isma Casadesús...i més corredors. Vaig prendre un gel a veure si recuperava, apart d'afluixar una mica el ritme, i per un moment em va semblar que em trobava més bé. Però quan vam afrontar la pujada fins a Sant Margarida vaig tornar a la realitat i el meu ritme va anar baixant en picat. Qualsevol pujadeta era un suplici, i l'empanada mental ja començava a ser important. Quants pensaments negatius i quines ganes de plegar. Si en aquell moment em diuen de plegar i em porten a Alpens plego. 

     Vaig parant a tots els avituallaments i m'hidrato, a veure si noto algo, però tampoc. Després de baixar de Santa Margarida i afrontar una rampa duríssima, un altre motiu per desanimar-me més. M'atrapa la primera noia, la Laura Orgué, que tot i que és una molt bona corredora tampoc és normal que m'adelanti. Vaig poder córrer una estona al seu costat, però quan va començar la última pujada em va deixar. No vaig ser capaç de seguir-la. I faltava el calvari final. L'últim corriol fort de pujada, amb una bona claca de nens i nenes que es prenien la molèstia de animar-te cridant pel teu nom. Uns s'anticipaven dient el teu número de dorsal, i els altres miraven la llista de corredors per veure a  quin corredor corresponia, per animar cridant-te pel teu nom. Un 10 per tots ells, llàstima que a mi em va servir de ben poc. I és que aquesta última pujada era duríssima, i jo la vaig pujar a ritme de xirucaire cansat...si em pogués veure filmat tal com pujava segur que penjo les vambes. Sort que un cop a dalt ja només faltava baixar. Uns 4km finals molt divertits fins Alpens, corriol força tècnic i ràpid, tot i que jo ja no estava per gaires alegries. I per fi l'arribada. Va costar però vaig arribar. Sort que l'entrepà de cansalada i una Moritz em van animar una miqueta, perquè havia arribat molt tocat física i mentalment.
    A destacar els segons llocs absoluts d'en Jordi Alsina i de l'Anna Macià, uns cracks.
   

                                Foto que em va tirar l'Ernest Viñeta en el tram final de baixada.