04 d’agost 2013

Dues setmanes després, crònica de la meva primera Olla de Núria ...

Han hagut de passar un parell de setmanes, però finalment m'he llençat a escriure quatre ratlles per comentar la que va ser, per fi, la meva primera Olla. I és que des del juliol de l'any passat que esperava amb moltes ganes el dia de la cursa. L'edició del 2012 no la vaig poder córrer, tot i estar inscrit, per culpa del meu tendó d'Aquiles dret, que tant em va donar pel sac l'any passat. Però aquest any si. Vaig ser dels afortunats de poder-me inscriure un dia del mes de maig, a les 12 de la nit, i aquest cop esperava no tenir cap contratemps. I mica en mica es va anar acostant el dia. I vaig poder entrenar a consciència fent molts km per alta muntanya, descobrint camins, racons, cims que no havia trepitjat mai i que m'han acabat d'enganxar a tot el que sigui córrer lluny de l'asfalt i aprop del cel....

     L'únic que em feia estar una mica dubtós era el meu turmell esquerra, vaig tenir una petita torçada a la zona del coll del Noufonts, tres setmanes abans de la cursa, i me'l notava inestable, amb tendència a doblar-se a la que perdia una mica la concentració baixant. Vaig estar buscant a la xarxar què podia fer, i he "descobert" la propiocepció, exercicis per reforçar els turmells i que la veritat és que m'han anat molt bé. De fet, ara porto uns quants dies que ja no m'ha molestat gens, ni tampoc el dia de l'Olla. 
       I també em feia ballar el cap el refredat que vaig tenir deu dies abans de la cursa, deixant-me grogui tres dies sense fer res, i amb un mal de cames bastant important. 
    
           I per fi va arribar el dia. Els deures ja estàven fets, havia menjat bé, o això creia, havia entrenat a consciècia, i em notava bé de cames. I estava apunt per donar-ho tot. Com que el cremallera pels corredors sortia de Queralbs a les 7, el meu dia començava oficialment a les 5. Volia anar bé de temps, i a aquella hora ja estava esmorzant. Agafar-ho tot i cap a Queralbs per arribar d'hora i no tenir problemes per aparcar. I tot perfecte. Molt puntual sortia el cremallera cap a Núria, i l'ambient era d'una certa calma tensa entre tots els que pujàvem. Un cop a Núria cap a buscar dorsals i després a deixar les coses al guardaroba. Potser aquesta estona va ser la pitjor, eren quarts de vuit i la sortida era a les 9, i  es fa fer una mica llarg, tot i anar trobant i saludant gent coneguda. Però mica en mica es va anar acostant l'hora, escalfant una miqueta, i anant cap al parc tancat abans de la sortida. I per fi vam començar. Una primera volta al santuari d'infart, on tothom busca el seu lloc per evitar taps, i de seguida ja enfilàvem per la part del darrera, direcció al Puigmal. 
M'havia situat bastant bé i podia córrer, per sort les cames responien i anava pujant a un bon ritme. Tenia una referència del temps a dalt el Puigamal, de l'últim dia que el vaig fer, i volia arribar-hi amb 50 i pocs minuts. La calor es feia notar, i pensava que patiria per si feia curt d'aigua. Al ser una cursa d'autosuficiència....Finalment vaig arribar a dalt el Puigmal amb 54', crec que entre els 30 primers, enmig d'una cridòria impressionant de la molta gent que hi havia seguint la cursa. Entre ells els meus pares, que em van poder fer un bon avituallament, amb beguda isotònica i una barreta. I és que això de l'autosuficiència és molt relatiu. Resulta que t'has de portar el menjar i la beguda però pots rebre ajuda externa. I clar, si ets un afortunat amb molts amics i que els hi agradi la muntanya, perfecte. Jo vaig rebre una petita ajuda al Puigmal, però hi havia corredors amb una autèntica xarxa de familiars i amics en diferents punts del recorregut que sens dubte posava en desavantatge a molts altres. És un tema que trobo una mica injust. O és autosuficient o no és.
Després del Puigmal ens dirigiem direcció al coll de Finestrelles, després de fer un parell de cims menors, una forta baixada i pujant al Pic de Finestrelles. Va ser al començar la pujada que em vaig començar a notar molt mal de cames, sensacions que em recordàven altres dies dolents i que em van fer dubtar del meu estat físic. Algun corredor que m'adelantava i jo intentant afluixar una mica per veure si em recuperava una mica. Anàven passant els km i els cims, però les cames no anàven tal i com voldria, m'havia pres ja una altra barreta i un gel, però no notava milloria. Enfilàvem el Noufonts i aqui el patiment ja era important. Cansament, calor, tot ajudava. Baixada fins el coll del Noufonts i ja enfilàvem cap al Noucreus. I més patiment. Buf, que dur!! En les meves previsions de temps, creia que més o menys seria fàcil baixar de les 3 hores, i sent més optimista podria fer 2h50'...però aqui ja veia que els números no quadràven. Tocaria apretar les dents. Després del Noucreus venia la part final, que a sobre és la que més dura se'm va fer el dia que vaig entrenar el recorregut pel meu compte.

I com no, el patiment es va intensificar. Faltava arribar al Puig de Fontnegra, últim control i des d'allà tot baixada fins a Núria, però em va costar i molt, d'arribar-hi. Aqui el terreny era molt i molt pedregós, i realment anava tocadet. Em va atrapar en Guillem López, que em va dir que m'enganxés darrera seu, però jo ja no estava per seguir ningú...Finalment vaig arribar a l'últim control i ja només faltava baixar. Portava 2h35', teòricament amb temps suficient per baixar de les 3h, però tot i així vaig patir i molt per aconseguir-ho. La baixada té una primera part més tècnica i després ja és de més bon córrer, una petita caiguda em va posar un bessó en alerta, però per sort va ser falsa alarma, i després de passar per l'alberg del Pic de l´Àliga vaig córrer com vaig poder mirant de reüll el rellotge, fent una volta inacabable al santuari fins creuar l'arribada, per fi, amb les 2h57', posició 39 dels més de 600 inscrits. 
  
     Realment, l'Olla és una cursa que si t'agrada la muntanya l'has de córrer almenys una vegada, espero tornar-hi l'any vinent a veure si puc millorar el temps. Felicitar a la Unió Excursionista de Vic perquè crec que l'organització en general va estar molt bé, tenint en compte el desplegament necessari perquè funcioni una cursa amb tants corredors i en un entorn com Núria. Si es poguéssin millorar les dutxes (aigua congelada i molt petites!!) ja seria la repera. Fins l'any vinent!!


Cap comentari:

Publica un comentari